El dret a la blasfèmia

L'atemptat de París sembla estremidora de manera especial, potser perquè ens fa sentir que, com anunciava el 1986 el recentment mort Ulrich Beck, "fins ara, tot el sofriment, tota la misèria, tota la violència que uns éssers humans causaven a altres resumia sota la categoria dels "altres": els jueus, els negres, les dones... Però ha arribat el final dels altres, el final de totes les nostres possibilitats de distanciament". I tot això sense oblidar que queda molt perquè les condicions de vida a Sanà, Gumsere o Peshawar s'assemblin una mica a les de París.

Sent obvi que cap vida mereix millor consideració que cap altra i que és obligació dels poders públics i de la mateixa societat defensar els drets -tots els drets- de totes les persones, cal recordar que en una societat democràtica avançada, com pretenen ser-ho la francesa o l'espanyola, les llibertats d'expressió i comunicació tenen un especial valor i la seva tutela no està supeditada a la seva conformitat amb les idees i opinions majoritàries o socialment acceptades sinó que han d'emparar, en paraules del Tribunal Europeu de Drets Humans (assumpte Handyside c. Regne Unit, de 1976, i molt més recentment, cas Otegi c. Espanya, de 2011) "aquelles que xoquen, inquieten o ofenen l'Estat o a una fracció qualsevol de la població".

Sembla, però, anar calant la consigna d'"evitar els excessos", de no causar "problemes gratuïts"; en total, que "no cal molestar" en els assumptes de religió, encara que sigui al preu de sacrificar drets com les llibertats ideològiques, d'expressió i reunió (recordem les reiterades prohibicions de les anomenades "processons atees" a Madrid i les crítiques i retrets que van rebre en diferents països europeus les mateixes caricatures de Charlie Hebdo). Aquesta tesi limitativa de la llibertat d'expressió enfront dels sentiments religiosos ha estat abonada pel mateix Tribunal Europeu de Drets Humans en diverses ocasions (casos Otto-Preminger Institut c. Àustria, de 1994, avalant l'ordre judicial de retirada de la pel·lícula Das Liebeskonzil; Wingrove c. Regne Unit, de 1996, donant per bo el rebuig a la comercialització del vídeo Visions of Ecstasy; IA c. Turquia, de 2005, acceptant la condemna penal per la publicació d'un llibre titllat de blasfem...) contradient així la seva doctrina general en matèria de llibertat d'expressió -es pot inquietar o ofendre l'Estat o una fracció qualsevol de la població excepte si es tracta d'una fracció religiosa-, tot i que, en part, sembla haver corregit aquesta orientació més restrictiva (assumpte Klein c. Eslovàquia, de 2006, on s'empara la llibertat per demanar als catòlics que abandonin la seva església si volen considerar-se decents).

Com és obvi, no dic que no calgui protegir la llibertat ideològica i de creences, sinó que aquesta llibertat tutela les persones i les confessions, no les creences en si; en altres paraules, es garanteix el dret a creure i expressar públicament les pròpies idees però aquestes -socialisme, liberalisme, anarquis?me, catolicisme, islamisme ...- poden ser objecte de crítica, sàtira i menyspreu, cosa que, per cert, passa habitualment en el terreny polític sense que generi gaire escàndol ni conflicte. Per això, prendre el nom de Déu en va pot ser objecte de reprovació moral per als que professen una confessió però no és motiu perquè l'Estat ho reprimeixi i, menys, penalment, ja que la Modernitat suposa, entre altres coses, la separació entre pecat i delicte.

I si podem dir que les condicions de vida i de gaudi de drets a Sanà, Gumsere o Pesha?war no són les mateixes que, per exemple, a Nova York, en part es deu al fet que en aquest últim lloc, com va dir en el seu dia el Tribunal Suprem dels Estats Units, "el fet que la societat pugui considerar ofensiva una expressió no és raó suficient per suprimir-la. Al contrari, pot ser motiu perquè estigui constitucionalment protegit" (assumpte Hustler Magazine c. Falwell, de 1988).

Per cert, en un país com els Estats Units, on un símbol com la bandera té especial valor -"simbolitza aquesta nació tant com les lletres que componen la paraula Amèrica", diu el Tribunal Suprem- s'ha admès com a part de la llibertat d'expressió la crema d'aquesta bandera (assumpte Texas c. Johnson, de 1989) i es va declarar inconstitucional la llei que pretenia sancionar aquesta conducta (cas Estats Units c. Eichmann, de 1990); com a contrast, a Espanya un acte així infringeix l'article 543 del Codi Penal.

Aquesta àmplia llibertat per criticar, fins i tot per ofendre, no només ha de ser vàlida quan se satiritza o ridiculitza fanàtics que assassinen per venjar aquestes "blasfèmies". Però, en tot cas, ha d'estar especialment protegida quan té aquest objectiu i per això resulta de molt dubtosa constitucionalitat l'existència en el Codi Penal espanyol d'un precepte com el 525.1, on es preveu que "incorren en la pena de multa de vuit a dotze mesos els que, per ofendre els sentiments religiosos dels membres d'una confessió religiosa, facin públicament, de paraula, per escrit o mitjançant qualsevol tipus de document, escarni dels seus dogmes, creences, ritus o cerimònies...".

L'escarni dels dogmes, creences, ritus o cerimònies musulmanes i catòliques (entre d'altres) és el que ha fet habitualment el setmanari Charlie Hebdo, per la qual cosa els seus plorats dibuixants serien, al nostre país, potencials delinqüents. Convindria, per tant, eliminar un delicte com el descrit ja que és imprescindible en termes de salut democràtica que, parafrasejant Orwell, es puguin seguir publicant caricatures que a alguns no els agrada veure.