Sempre hi ha hagut un reconeixement categòric d'unes certes paternitats: durant moltes èpoques es va reconèixer que els Estats Units era la pàtria del cinema modern, comercial i espectacular. Antigament, Grècia era la capitalitat del pensament filosòfic, amb unes bases que tothom ha aprofitat. L'alta costura i la moda eren paternitat deguda a França, que l'exercia sovint com a vertader dictat. Els tulipans corresponien a Holanda, així com els bons rellotges havien de ser de Suïssa. I molts més casos.
Dit això, sembla que neix una nova capi?ta?litat (o almenys, se li atorga), una batuta, ara per a dirigir el concert de l'educació que s'ha d'impartir a Europa en l'actualitat. Aquesta nova batuta la porta Finlàndia. Ja en vàries ocasions, des d'allà, han arribat uns avisos en matèria d'educació, perquè aquí no entonem bones notes, no tenim partitura, o altres causes. El fet pot haver encès dues reaccions diverses: una, preguntar-se qui li ha demanat ficar-s'hi, a Finlàndia, en aquesta processó; l'altra reacció seria dir que ja era hora que algú assumeixi la feina de marcar pauta i orientació. Potser ni una cosa ni l'altra, com sol passar moltes vegades, però doctors té l'educació per menar la qüestió a bon port.
Ara arriba de Finlàndia un altre toc de corneta referent a l'educació: cal eliminar l'assignatura d'ensenyament de la cal·ligrafia; l'escriptura serà substituïda per mecanografia i estris tecnològics. Podríem recordar que la cal·ligrafia era estimada com les bones maneres en la necessitat de comunicar-se per escrit. Més enllà d'aquells "quaderns" de cal·ligrafia omplerts a la nostra infància, existeix una edificació cultural amb sediment de segles que no es pot tractar com un vulgar material procedent de demolició. El patrimoni de la cal·ligrafia és un dels que més poden ostentar el caràcter de mundial: heus aquí que deurien començar a escriure bonic els xinesos, fa més de tres mil anys. Els repetits grecs, posats i engrescats a escriure per a la posteritat, varen definir que la cal·ligrafia era -és- "l'art d'escriure emprant bells signes". Els imperis més antics de la Terra se serveixen dels fràgils papirs per deixar-hi les seves cal·ligrafies. Els romans troben en la duresa de la pedra el millor suport d'aquelles lletres capitals que poden perdurar dos mil anys. La joia de la corona de la cal·ligrafia l'elaboren els monestirs medievals quan els seus monjos tracen i il·luminen memorables lletres que són obra d'art irrepetible. Tot un emperador com Carlemany dóna nom a la lletra carolíngia, que porta a l'esplendor de la lletra gòtica, que ens ha enlluernat a tots. A la modernitat, la ciència de la grafologia ens fa descobrir els secrets de la personalitat humana, ben amagats a cada corba i a cada inclinació d'una escriptura personal i espontània.
Escriure a mà amb amb uns trets íntims no hauria de ser incompatible amb el domini de les tecnologies.
Esperem escoltar o llegir aportacions al debat necessari, amb intervenció d'educadors, artistes, científics, agents culturals, sobre aquest tema. Si l'escola ha d'estroncar la cal·ligrafia, fent cas a la proposta que ve de Finlàndia, serà el moment de dedicar un bon museu dedicat a l'art d'escriure bonic. L'edifici d'aquell museu serà de disseny, no caldria sinó. I tot seguit, passaran pantalla.
