Llegeixo que entre el 2009 i el 2014 el nombre de joves catalans que resideixen a l'estranger ha augmentat en 19.000 persones i que segons una enquesta de la Universitat Autònoma de Barcelona, feta a 15.556 graduats universitaris, un 3% treballa a l'estranger. Amb aquestes dades a la mà resulta difícil creure's que ha començat la recuperació econòmica i encara menys que estem sortint de la crisi i en qualsevol cas, aquesta presumpta sortida de la crisi ens ha dut a una situació on el sou brut mensual mitjà pels joves de 18 a 25 anys és de noucents euros al mes (fixin-se que parlem de sou brut i no de sou net) i on el contracte laboral més habitual a Catalunya és el que es fa per dies. No és estrany, doncs, que els que poden i s'atreveixen vulguin anar a fora per intentar trobar una oportunitat que aquí resulta impossible.
Si ho mirem per carreres, els més propensos a marxar a fora són els llicenciats en alguna àrea de la sanitat, metges, infermers, fisioterapeutes, però també els arquitec?tes, els enginyers i els científics i investigadors, la qual cosa vol dir que allò que està marxant de casa nos?tra és el talent, un talent que probablement ja no tornarà mai més i que costarà recuperar. Però és més fàcil omplir-se la boca de dades estadístiques que demostren que tot comença a rutllar, que entretenir-se a veure a la realitat i a mirar com resoldre aquesta necessitat vital que té el jovent actual de sortir a fora si vol sobreviure.
Les autoritats no sembla que s'adonin que estan forçant a fugir la competitivitat futura del país, el desenvolupament, els avenços i la capacitat de generar riquesa. Per fer-ho fàcil, seria com si un equip de futbol renunciés a la seva banqueta o al seu planter i no tingués cap possibilitat de fitxar a l'exterior; faria temps que hauríem perdut la lliga, que és el que ens està passant.
