Cartes

14.02.2015 | 00:00

Dono gràcies
a les Religioses
de Sant Josep
Joaquim Arpí. girona.
En la televisió d'ahir i en la premsa d'avui de Girona apareix el registre en unes llistes de fa uns anys, en una entitat bancària a Suïssa, d'un saldo de diners a favor de l'Institut de Religioses de Sant Josep de Girona, congregació tan lligada a les nostres comarques perquè va ser fundada per la gironina Maria Gay i Tibau, nascuda a Llagostera el 1813, que amb la seva vida exemplar va desenvolupar el seu carisma a favor dels pobres, malalts i necessitats, que és l'objectiu d'amor i de servei que segueixen les persones lligades a aquesta institució.
Sobre la normalitat d'aquesta notícia, pel fet d'aparèixer entre els milers de clients del banc, crec que es desprèn suficientment de les ressenyes esmentades, que pressuposen les necessitats materials en una institució estesa a Espanya i a una quinzena de països de tot el món, amb prop de sis-centes religioses consagrades al servei de les persones més necessitades, mitjançant una cinquantena de comunitats religioses, servint en clíniques, residències per a gent gran, i nombrosos projectes a l'África i a l'Amèrica del sud. Es pot avaluar com a grandiós el pressupost del seu servei. En tot cas, també cal saber que l'Institut és una institució sense ànim de lucre i exempta de pagar impostos.
El motiu de l'aparició d'aquesta referència enmig de les notícies de moda del moment, pot ser com uns focs artificials, si ens serveixen per mirar al cel, per valorar l'existència dels centenars de religioses de Sant Josep de Girona, que han entregat les seves vides, una història d'avui i d'ara, un exemple en mig de tanta confusió.
L'hospital de Lloret de Mar va ésser la quarta fundació a les nostres comarques, en vida de la fundadora, i recordo quan de petit veia les germanes de Sant Josep com cuidaven els malalts, fins a les cases particulars, els vetllaven a les nits, i ajudaven els moribunds. Per això en aquesta ocasió, sabent quin és el carisma d'aquesta Institució, ho recordo, i mirant al cel, en dono gracies.

Religioses de Sant Josep a Vila-Roja
ana belén lópez soto. caldes de malavella.
Sóc exalumna de l'Escola Sagrada Família de Girona. He llegit en aquest diari les notícies sobre el compte a Suïssa de la congregació de les Religioses de Sant Josep, i crec que han faltat explicar que són quelcom més que el geriàtric Maria Gay. L'Escola Sagrada Família es va fundar fa 49 anys, en un moment en què el Sector Est era el més desfavorit de la ciutat (hi ha coses que no canvien), no hi havia escoles per l'allau de nens/es que hi arribaven amb les seves famílies del sud d'Espanya.
Durant aquest gairebé mig segle han estat allà, a la carretera de Sant Feliu, aquell edifici que passa desapercebut per a molts gironins, però que per a molts ha estat l'inici de la nostra vida. Hem corregut pels passadissos, hem jugat al pati, hem començat a fer esports... Van ajudar moltes famílies a tenir les seves filles en un lloc segur, tranquil, mentre ells es buscaven la vida treballant. Ens van ensenyar allò que era el més necessari en aquella època, cosir, mecanografia... En molts dels seus alumnes van posar aquella llavor que ens ha fet estudiar i/o treballar amb honestedat i ser bones persones (perquè en el Sector Est també hi ha titulats universitaris i bones persones). Sé que en aquests moments estan atenent molta immigració africana, ajudant en la mesura del que poden a la seva integració. I fer tot això, costa molts diners...
Per això i per tot el respecte que els tinc, ni les germanes Delfina, Carmen, Cristina, Àngels, Dolores (ni cap de les que han passat per l'escola)... em semblen unes defraudadores a l'alçada d'un Pujol. Han fet una gran feina. Part del que sóc els ho dec a elles.

Grècia, bressol
i sepultura
Lluís Vilà Fernández. La Bisbal ?d'Empordà.
És ben curiós que el país que va ser el bressol de la democràcia en sigui el de la possible sepultura, no per culpa seva, més aviat per la força de la usura. Grècia mai podrà pagar el deute, tampoc Espanya i d'altres, perquè és inassumible. L'experiment grec pot agafar el camí de la ruptura amb Europa i la sortida de l'euro si no es consuma el miracle de perdonar gran part del seu deute si no la totalitat, no hi ha alternatives que no passin per la condonació d'un deute impagable o els amics grecs se'n van d'una UE que els ha espremut fins deixar-los abandonats enmig de l'oceà: el déu diner i els seus prosèlits no entenen d'amics si no és per engreixar més llurs arques.
Si els que controlen el negoci de la UE no cedeixen a la sol.licitud desesperada dels hel·lens, la supercasta, els que estan per sobre de la casta visible, podrien estar interessats a sembrar el caos a Grècia per persuadir d'altres països, com Espanya, d'anar prenent nota dels possibles efectes devastadors si no van complint les odres; una situació semblant a la ucraïnesa no seria improbable tenint en compte l'afinitat d'Atenes amb Moscou.
A un savi que vivia a la Garrotxa vaig sentir-li dir, l'any 1990, que Europa estava morta. Tenia raó, arruïnar la vida i trair la dignitat d'un dels teus no uneix Europa, la dinamita. El sentiment europeu és una entelèquia, a diferència del nord-americà. No és digne d'això que s'anomena UE permetre la barbàrie dels Balcans i el que està passant ara a Ucraïna. Europa ja no és sinònim de protecció.

Un terrissaire
joaquima pellicer solà. vulpellac.
La Bisbal d'Empordà és una petita ciutat coneguda bàsicament per la seva tradició ceràmica i és un dels centres capdavanters de Catalunya, vinculada a aquesta artesania, i declarada oficialment d'interès artesanal.
Amb el pas del temps, els nostres terrissers i ceramistes, tots ells de gran renom, han treballat de valent promocionant la ceràmica tradicional bisbalenca arreu de l'Estat i a l'estranger, sense descuidar un procés d'innovació i renovació adaptat a les necessitats i exigències del mercat actual.
Aquest escrit és en recordança d'un gran ceramista bisbalenc. Al mateix temps, em plau dedicar-lo a tots els altres terrissers i ceramistes de la zona, que, amb la seva bona feina, han donat un gran prestigi a aquesta petita ciutat empordanesa.
L'ofici de terrisser és tot un art, tot un art i un gran ofici; és un conjunt de ciència i elements, és la creativitat dels terrissaires, amb el seu enginy i la seva bona feina.
Les seves mans són el més preciós tresor, són les seves eines més valuoses, imprescindibles. La Bisbal és bressol de la ceràmica, és bressol de terrissaires.
El senyor Josep en el seu obrador feia filigranes; treballava el fang i l'embellia.
Ell era un reconegut artesà, un gran mestre de la ceràmica. Les seves peces eren especials, els seus colors, lluminosos i atractius com la nostra terra, una terra gentil i encisadora. La seva ceràmica era molt apreciada, molt bonica i expressiva.
El senyor Josep estimava el seu país i la seva gent, però, sobretot, estimava el seu ofici, estimava la ceràmica.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema