o resulta creïble, com han sostingut diputats de CDC i d'Unió, que hagi quedat tancada la crisi oberta en el grup parlamentari de CiU a Madrid després que dimarts passat es trenqués la unitat de vot en la presa en consideració de la proposició de llei contra el terrorisme gihadista. Des que les dues formacions polítiques es van coalitzar l'any 1978, després d'uns resultats discrets a les primeres eleccions generals, i també després de convertir-se en Federació l'any 2001, les crisis i els enfrontaments han sigut una constant. Per discrepàncies polítiques, per afany de marcar cada partit un perfil diferent, per personalismes o per confeccionar llistes electorals, sobretot quan s'acostaven les eleccions municipals. En una ocasió, a Girona, fins i tot amb baralla física entre un dirigent de cada partit als jutjats en el moment de presentar una candidatura. En d'altres, confeccionant llistes per separat. La tibantor, esmorteïda sempre pel matrimoni de conveniència d'ostentar el poder, han caracteritzat les relacions entre ambdós partits. Malgrat tot, han governat conjuntament Catalunya durant molts anys i han contribuït a l'estabilitat política del país. Ara, pinta malament de debò.

El procés sobiranista, sobretot a partir de l'11 de setembre de 2012, ha sacsejat el panorama polític català nascut de la transició política. També les relacions entre CDC i UDC. És de domini públic la profunditat, gairebé irreconduïble, de les discrepàncies entre ambdues formacions en el camí cap a la independència. CDC s'hi ha implicat de ple i UDC, no; almenys la cúpula dirigent d'Unió, representada per Duran i Lleida, Sánchez Llibre i el seu aparell dintre del partit. El propi Duran va iniciar l'estiu passat una prospecció en diferents àmbits socials catalans per crear un nou moviment polític. Fa un mes, Unió Democràtica va anunciar que esperaria les eleccions municipals del pròxim 24 de maig per decidir si abraçava la independència; és a dir, si aniria a les eleccions del 27 de setembre de la mà de CDC o per separat. A dia d'avui, les posicions són divergents. Per això, la decisió adoptada a última hora per CDC, i sense temps per reconduir-la, de votar diferent d'Unió no és casual, ni té res a veure amb el contingut de la moció contra el terrorisme gihadista. Llevat de temes de conciència personal, com l'avortament o el matrimoni homosexual, mai no s'havia produït una divisió del vot a CiU. La postura de CDC tenia dos objectius: 1. Deixar clar que es desmarcava d'Unió; 2. Desautoritzar Duran i Lleida, president d'UDC, però també el grup parlamentari de CiU al Congrés.

Ningú no sap com acabarà el procés sobiranista, però, de moment, ha servit per esmicolar la centralitat de la política catalana dels últims 35 anys. El PSC està trinxat des de fa temps. I la Federació de CiU és a prop de desfer-se. CiU i PSC -el primer més a la Generalitat i el segon més al món municipal- han constituït el pal de paller institucional de la política catalana durant quasi quatre dècades. Tots dos s'han repartit les victòries en les diferents eleccions celebrades des de 1977. La política catalana va camí de quedar esbardellada en nombrosos partits, a l'estil italià, sense majories clares. Per a alguns, és un símptoma de pluralitat. També té el risc de la ingovernabilitat.