aquesta setmana he participat en un congrés a Alcoi sobre els Eixos Industrials de l'Arc Mediterrani. L'organitzava l'Institut Ignasi Villalonga i hi participaven ajuntaments i cambres de comerç del Bages, de l'Anoia, del Vallès, de Barcelona, de la Vall d'Albaida, el Comtat, l'Alcoià i la Foia de Castalla. També hi participava la Universitat Politècnica de València i Pimec, a la qual representava.

Les comarques centrals del País Valencià com l'Alcoià, el Comtat i la Vall d'Albaida són una illa al País Valencià, tant des del punt de vista lingüístic com des del punt de vista econòmic. S'hi parla el català sense cap problema i la seva economia ha estat històricament industrial. Només cal recordar que Xàtiva (a la comarca del costat) va ser la primera ciutat per on va entrar el paper a Europa al segle XI, inici d'un entramat important de moltes fàbriques de paper, també l'enorme pes del tèxtil de l'Alcoià alhora en competència i en cooperació amb el del Vallès, o el pes de la fabricació de joguines a Ibi. Tot plegat fa que sigui més fàcil per a un català entendre's en aquestes comarques centrals que no pas a la resta del País Valencià.

Les comarques al voltant d'Alcoi pateixen la crisi encara de forma molt punyent, amb un índex d'atur, avui, del 23%. La patacada va ser forta perquè primer va començar per la competència de països emergents en el tèxtil i el joguet, mentre que la fabricació de paper anava desapareixent: avui no queda cap fàbrica de paper i només han continuat tallers de manipulació i transformació de paper, clients nostres. Quan tot això s'havia agreujat i part de l'economia industrial havia girat cap a subministrar equips per a la construcció, l'esclat de la bombolla immobiliària va acabar de destrossar el teixit econòmic del territori.

Alcoi pateix problemes que ja hem vist per aquí, com el desplaçament comercial del centre històric cap a l'eixample, amb el tancament de qualsevol tipus de comerç en la part històrica. Però els efectes de la crisi han deixat ferides més importants que no pas les que hem tingut a les comarques gironines. La queixa que he escoltat és la mateixa que teníem nosaltres a l'any 2011 i 2012, i la desmoralització encara és total, incapacitant-los per trobar solucions pràctiques als problemes.

Mentre atenia les ponències experimentava una sensació de dejà vu, sentia lamentacions i generalitzacions en les propostes que s'anaven fent, com que el coneixement de recerca de les universitats no arriba a les empreses o que la mida de les pimes és massa petita, propostes que no acabaven d'aportar res de concret i pràctic per impulsar immediatament el teixit industrial... fins que a la fi vaig escoltar un professor de la universitat Politècnica de València que deia que allà fora (a l'estranger, volia dir) hi ha 40 milions de persones que desitgen venir a jubilar-se al Mediterrani del País Valencià i que era qüestió de temps que això tornés a passar. És a dir, que l'esperança que té el territori és que els estrangers tornin a engegar la maquinària de la construcció d'habitatges. Quina por, vaig pensar! No n'hi havia prou que un altre professor hi va posar data a l'esperança: passarà a partir de l'any 2018.

Arran dels laments que anava sentint jo intentava dir-los que s'havia de concretar més, que era possible una sortida, que a la Garrotxa ja passem a una altra fase -la d'exportació, inversió i creació de nous llocs de treball- que la concreció en les propostes havia d'anar en la línia de més formació professional i acompanyar a les empreses que volen invertir per ajudar-les a trobar crèdits a més llarg termini, de més de 10 anys... però la desmoralització impedia veure el costat positiu.

La millora del teixit industrial de l'Alcoià és qüestió de temps, el que necessiten les empreses que han quedat per capitalitzar-se i començar a invertir mentre que descobreixen nous mercats exteriors. A tot Espanya ja van 8 trimestres consecutius d'augment de compres de béns d'equipament, amb un augment del 22% comparat amb el del 8% del total europeu. Això vol dir que la indústria s'està modernitzant a tota velocitat, començant per les comarques més avançades, com les nostres, però és qüestió de temps que arribi també a les més deprimides com les d'Alcoià.

La meva ponència era sobre l'impacte que té i tindrà l'energia sobre l'economia, passant revista de l'evolució dels preus de l'energia i del futur problema del CO2 que finalment també acabarà sent un problema de preu. Els vaig avisar sobre les dificultats que tindrem amb el transport, fet que pot frenar la globalització com l'entenem ara i els vaig explicar que l'encariment del preu elèctric és una qüestió d'excés de pes del lobby elèctric espanyol sobre el regulador que ha aconseguit resoldre el seu problema de potencial bancarrota transmetent-lo als consumidors.

Al final de la ponència, un empresari em va preguntar: seria bo que un dia desaparegués el mercat elèctric ibèric per integrar-se en un d'europeu? Miri -li vaig dir- qualsevol cosa que ens tregui del control de l'oligarquia extractiva espanyola serà bona. La lliçó d'Alcoi és que aquí ho estem fent bé.