El Congrés acaba d'aprovar una nova reforma del Codi Penal, en la qual es preveu, com a novetat significativa, la pena de "presó perpètua revisable". No ha acabat la tramitació parlamentària i ja ha produït danys col·laterals, en el grup parlamentari de CiU i en el si del PSOE.

El primer que ha de destacar-se és que, al marge de l'ús partidista que es faci d'aquesta pena, la veritat és que, des de la mort de les menors Mari Luz Cortés i Marta del Castillo, el 2009, i de la posada en llibertat de De Juana Chaos, una gran part de la societat espanyola clama per penes més greus, inclosa la cadena perpètua prohibida a la Constitució. Gairebé tres de cada quatre espanyols (el 73%) són partidaris d'una cadena perpètua revisable per als delictes "especialment greus".

Seguidament hem de preguntar-nos, què és això de la cadena perpètua "revisable"? I en sentit estricte, es tracta d'una pena privativa de llibertat, que s'imposa com a condemna davant d'un delicte greu i que en la majoria dels països en els quals s'aplica constitueix el càstig més sever que pot rebre un criminal, una condemna que dura tota la vida. No obstant això, el que en el nostre Estat es pretén és la implantació d'una cadena perpètua revisable que és, precisament, l'existent en la majoria dels països europeus; es tracta, igual que l'anterior, d'una pena privativa de llibertat de durada indeterminada per als delictes greus o molt greus, però amb la peculiaritat que és revisable de manera obligatòria quan el condemnat ha complert un llarg període de temps a la presó, en el nostre cas es parla de 20 anys efectius de condemna, garantint per tant, el principi de resocialització. El ministre Gallardón va dir que "serà configurada com una pena excepcional, per a supòsits molt restringits, només aquells que hagin arribat al màxim de repulsa social...", es refereix als delictes de terrorisme o d'agressions a menors.

En tercer lloc podem preguntar-nos pels països que la consideren i així veiem que Espanya s'uneix al carro de la resta dels països europeus a implantar la cadena perpètua revisable, amb l'excepció de Portugal i Noruega. La cadena perpètua revisable està instaurada en pràcticament tots els països occidentals. En molts dels estats dels Estats Units, al Canadà, al Japó i a la majoria dels països europeus. Només Itàlia, Portugal, Noruega i Espanya no compten en l'actualitat amb aquest tipus de pena.

En tots els països on està instaurada es preveu la revisió de la condemna i la possibilitat de concessió de la llibertat vigilada passat un període de temps. És aquí on es diferencien les diferents legislacions dels països. Per exemple, a Irlanda es revisa la condemna als 7 anys, a Dinamarca, als 12, a Alemanya, Àustria i Suïssa es revisa als 15 per al cas dels delictes de més gravetat, com robatori amb resultat de mort, alta traïció, etc. i a Grècia i Regne Unit, als 20.

En el cas de França, la revisió es preveu a partir dels 30 anys i s'utilitza en casos molt excepcionals, a més recentment s'ha aplicat en la sentència contra el terrorista conegut com Carlosel Chacal.

Un altre dels casos més destacats és el d'Itàlia, on la cadena perpètua és el càstig més sever que es pot aplicar en la justícia, ja que es tracta, a priori, d'una condemna que no té límit temporal pel que fa al Codi penal Italià (arts. 17 i 22). No obstant això, en la pràctica, el pres pot demanar la revisió i, per tant, la llibertat condicional després dels 26 anys de presó efectiva.

És constitucional aquesta pena? Diversitat d'opinions, personalment m'inclino per estimar-la constitucional per no contradir l'article 25,2 de la Constitució, ja que per ser revisable queda garantit el principi de la rehabilitació del reu amb la seva reinserció social. Segons el TEDH en la seva sentència d'11 d'abril de 2006, la cadena perpètua és compatible amb l'art. 3 de la Convenció europea de drets humans (conveni ratificat per Espanya, amb data 26 de setembre de 1979, publicat al Butlletí Oficial de l'Estat de 10 d'octubre de 1979).

Partint de les anteriors premisses, arribem a la conclusió que, en la majoria de països europeus on hi ha la pena perpètua revisable, la realitat és que les persones condemnades compleixen una mitjana de 20 anys, en canvi, a Espanya hi ha condemnes de fins a 40 anys de presó (art. 76 CP) quan el subjecte hagi estat condemnat per dos o més delictes i, almenys, dos d'ells estiguin castigats per la llei amb pena de presó superior a 20 anys.

Conclusió del que s'ha exposat és que el nostre sistema és dur i sever, i no obstant això la societat reflecteix un sentiment de desconfiança cap a la Justícia i cap a la capacitat dels jutges de resoldre els conflictes davant d'ells plantejats i, per això, la pregunta és, s'aconseguirà amb aquesta mesura reforçar la confiança en la justícia i alhora complir amb les finalitats constitucionals?

Per finalitzar, vull recordar el vell adagi "errare humanum est". Un error judicial pot condemnar injustament amb la vida o de per vida. Si, com va dir Espronceda, "¿quién al hombre del hombre hizo juez?", no demanem als jutges més del que és raonable assumir.