Parlava fa uns dies de la necessitat urgent de la confluència amb Europa del sistema universitari. Però van quedar coses al tinter. Primer els costos i els preus. L'ensenyament universitari és postobligatori. Un estat del benestar que cerqui la igualtat ha de garantir, abans que res, l'accés universal a l'ensenyament obligatori. Dins del qual seria bo que hi figurés, d'algu?na forma, la primera formació professional, garantidora d'una ocupabilitat bàsica. Té lògica que l'ensenyament no obligatori sigui gratuït? Depèn dels ingressos de l'Estat i si no en té prous, els serveis no bàsics els ha de pagar l'usuari. Això vol dir que els fills de la classe alta o mitjana alta no han de perquè tenir l'ensenyament universitari gratuït. A canvi, cal bastir un sistema de beques i/o crèdit/beca que permeti als alumnes sense recursos de nivell notable i excel·?lent formar-se a la universitat sense problemes. Tot i reiterades sentències del Constitucional, l'Estat no ha traspassat la competència en beques a Catalunya. Això fa que sigui una de les zones més perjudicades en la ràtio estudiant/beca; i a més, l'Estat ha delegat la ges?tió a la Generalitat sense compensar el cost.
Segona qüestió. La governança universitària no existeix. Un sistema autàrquic desconnectat de la societat tenia sentit a l'Antic Règim, on per preservar un oasi al lliure pensament calia blindar els organismes de govern universitari. Així és com segurament és bo que es continuï en les tres quartes parts del món que disten molt de ser democràcies homologables. Ara bé, a Europa i Nord-Amè?rica, això no té cap sentit. Una societat civil forta i organitzada i uns parla?ments representatius han de poder marcar les grans línies del sistema universitari, les seves prioritats acadèmiques, científiques i pressupostàries. No pot ser que mani un govern corporatiu que només representa els interessos dels tres braços: professorat, personal no acadèmic i alumnat.
Tercera qüestió. Amb una governança demo?cràtica i no corporativa ens estalviaríem espectacles i ineficiències com la tendència faraònica a fomentar el sector immo?bi?liari acadèmic (molt continent i poc contingut); el predomini d'un sistema de mèrits burocratitzat que és un autèntic tap per a les excel·lències emergents que s'allunya de la capacitat professionalitzadora que do?naria una presència mínima de professors no vinculats estrictament al món acadèmic; com el lamentable mapa de l'oferta de carre?res i màsters ple de repeticions i ineficiències.
