la sessió de la comissió d'investigació parlamentària sobre el cas Pujol -pare i fills- va ser una mostra de per què podria servir també un Parlament: per fer una investigació política. Però no pas la que ens ocupa, perquè allò, d'investigació, no en va tenir res. En vam tenir prou amb una quarta part de les quasi cinc hores que va durar, per adonar-nos-en. La resta, ens l'haurien pogut estalviar. Perquè, a quasi tots els qui van parlar, allò que més els importava no era la investigació, sinó la repercussió mediàtica de les seves intervencions. D'aquí l'obsessió per donar titulars a la premsa, tot i que va haver-n'hi una de les de "tarjeta roja". El castellà de Sánchez Camacho al Parlament, per més dret legal que hi tingui, només pretenia sortir al Telediario de La 1 per lluir de "martillo de herejes" a tot Espanya. Potser que aprofiti les influències dels seus "jefes" a les televisions de l'estat per repetir, "urbi et Hispaniae", les consignes "anti" que li ensenyen.
Cal remarcar que la majoria dels portaveus, com la diputada del PP, no s'havien preparat la sessió. No van aportar res de res. Com es pot anar a una comissió d'investigació sense informar-se prèviament de les circumstàncies actuals del cas? Les màximes proves van ser notícies de premsa, que fins i tot van ser orejades. Això és investigar?
D'altra banda, una investigació parlamentària no s'ha d'encavalcar mai amb una de judicial. Perquè, malgrat que només ha d'entrar en el vessant polític, pot entorpir l'altra. I si políticament tampoc no aporta res, excepte la confirmació que cadascú va a la seva i només mira pel seu interès, no pas pel dels contribuents, doncs, llavors, no té sentit.
