QUATRE-CENTS COPS D'ULL

17.02.2015 | 00:00

Les cites setmanals en aquest diari plural que m'acull ja sumen quatre-cents cops d'ull a la realitat que, a vegades, supera la ficció. Esguards ràpids a un univers que es juga el futur a daus. Unes reflexions, amb pretensions didàctiques, basades en els principis de llibertat, igualtat i solidaritat. Són paraules, embolcallades amb alguna dosi d'ironia, que busquen sacsejar consciències adormides i despertar ànsies de rebel·lió.
El primer article, el 8 de maig de 2007, es titulava "La Costa Bàrbara", en al·lusió a un llibre publicat l'any 1956 per Ross MacDonald, escriptor nord-americà de novel·la negra que qualificava l'home de depredador de la natura.
Al voltant d'aquesta actitud, el meu parer era que: "És indubtable que el paisatge és un actiu que pertany a una col·lectivitat i que contribueix a configurar la seva identitat. Que a la Costa Brava s'han fet barbaritats? Ningú ho pot negar... Que calen mesures per redreçar la situació? Tothom hi deu estar d'acord. Ara bé, fins a quin punt es pot preservar el que queda sense aturar el creixement econòmic? S'ha convertit la Costa Brava en una Costa Bàrbara?".
A Lloret de Mar, aquests interrogants adquiririen una dimensió punyent en l'afer de la finca de Can Juncadella, un bunyol urbanístic que fereix la sensibilitat dels més recalcitrants defensors del progrés.
En un article del 17 d'agost de 2010 definia com un "salvatge atemptat ecològic" el fet d'obrir, tirant pel dret, un camí d'accés a sa Cala dels Rajols per a gaudi exclusiu del amos.
El 28 de juliol de 2013, escrivia que uns nous rics de l'antiga Unió Soviètica havien tancat el pas d'un sender públic, el GR-92. A més, que s'enlairava un "nyap monstruós sorgit de la transformació d'una antiga casa per a masovers i un galliner en una residència luxosa de setze habitacions".
A hores d'ara, els propietaris juguen a l'acuit per retardar l'execució d'un camí de ronda pels penya-segats, una obra quimèrica a criteri d'un vell pescador del poble. Que s'obri l'antic camí, ja!
Ara bé, tancant el cercle de l'assumpte de Can Juncadella, encara queda espai per reafirmar el compromís de tocar el voraviu als prohoms, institucions i altres espècimens.
És a dir, emprant el títol de la pel·lícula de François Truffaut, quatre-cents cops són molts de cops que rep el protagonista però també es refereix a les mil i una transgressions del personatge.
La veritat és que, malgrat els cops, mentre el cos aguanti s'han de resistir les pressions dels ambients hostils. Com aquella cançó que ressuscita de tant en tant: "Resistiré para seguir viviendo / soportaré / los golpes y jamás me rendiré / y aunque los sueños se me rompan en pedazos / resistiré, resistiré". (Dúo Dinámico, àlbum En Forma, 1988).

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema