Cartes

narcís saurina clavaguera. girona.

De totes les "virtuts" que se li suposen als escacs (memòria, estratègia, facilitat numèrica...) no en trobo a faltar cap en un joc tan nostre com la botifarra, amb l'afegit que aprens a jugar en equip. A Bàscara, com a molts pobles, hi juguem gairebé diàriament, molt més que a escacs, per tant la pregunta és: per què no s'ensenya a les escoles? Seria acceptat socialment que a l'escola s'ensenyés a jugar a cartes? Ho dubto, des d'aquesta òptica els escacs potser tenen un punt de sibarita mentre que la botifarra és una d'aquelles coses inherents a ser de poble.

L'ICS, i els seus passadissos merkelians

Ariel Reinhardt. girona.

Trueta, urgències, dia 8-2-2015. Febre i esput sanguinolent. Passadís amb dues fileres de lliteres, deixaven una via central per la qual transitar. La meva dona que va poder acompanyar-me havia d'apartar-se cada vegada que passava una llitera.

Vexació 1. M'han de posar vies per subministrar antibiòtic i sèrum. Al passadís és impossible fer-ho i busquen un lloc menys caòtic. Em traslladen a un habitacle amb caixes apilades i armaris, la llitera només entra en diagonal. La infermera em va posar una via en cada braç, per passar d'un costat a un altre de la ?llitera va haver de fer filigranes, ?l'espai era ínfim. Torno al corredor.

Vexació 2. L'ocupant de la llitera contigua per la meva capçalera va començar a vomitar, va aparèixer una bossa de plàstic del tot insuficient, requeria una palangana, així que entre orella i orella, tenia una víctima més del passadís que em regalava els seus vòmits.

Vexació 3. Infermera necessito orinar, va mirar a banda i banda, ho va decidir en segons, va agafar la llitera, i em va dipositar en terreny de ningú, va agafar un paravent per simular certa intimitat ja que seguia en contacte visual amb qualsevol que passés al meu costat, vaig orinar entre un anar i venir de personal. Res és gratuït i menys producte de l'atzar o improvisació. Darrere d'aquestes vexacions hi ha éssers que dissenyen estratègies gràfiques en mà, emparats en conceptes d'austeritat, competitivitat.

Era urgent una imatge que em traslladés, el massís del Montgrí, navego en caiac per aquí, és un paisat??ge impressionant, estava fora del passadís infecte. També vaig imaginar els familiars d'aquests éssers grisos, els de la batuta. Imaginar els seus fills en el paper del senyoret Julián, darrera escena de la pel·lícula La pocilga de Pasolini.

Agraeixo la tasca del personal sanitari.

L'ibuprofè i el "patrimoni de la Humanitat"

margarida vila. caldes de malavella.

Em refereixo a la campanya de la Generalitat sobre la gent gran. El meu marit està ingressat a la residència geriàtrica de Palau, té Alzheimer, darrerament ha patit diverses hospitalitzacions seguides i ha perdut molt de pes. Tot aquest procés m'ha generat una desconfiança, puc assegurar i demostrar que plenament justificada, que fa que m'ocupi personalment de donar-li de menjar i fins i tot porto un termòmetre per si em cal pendre-li la temperatura.

Dijous passat tenia febre i va co?mençar a no menjar. No se li va detectar infecció d'orina; divendres el metge li va receptar paracetamol. Dissabte no hi havia millora, ?seguia sense menjar quasi res i donava signes de tenir mal de coll. La infermera, com sempre, em va dir que no li podia donar res que no tingués pautat i com que no estava disposada a esperar fins dilluns, vaig trucar perquè vingués un metge del CAP. El metge va diagnosticar que tenia una inflamació al coll i va prescriure ibuprofè. Això era el dissabte cap a les quatre, no se li va administrar la medicina receptada fins la nit del diumenge! Per què? És molt senzill i ho enten?dran de seguida: l'ibuprofè no entra per l'assegurança i ves per on en tot l'edifici no hi havia ni una sola pastilla (?!) i van haver de demanar-ho, cosa que representa que no ho porten fins l'endemà. Ni tan sols em van donar l'oportunitat d'anar-ho a buscar jo mateixa, cosa que hauria fet de bon grat, a mi el que em preocupa és el benestar del meu marit i no pas el protocol.

Això només és una anècdota entre les moltes altres situacions en què m'he trobat i que fan que em pregunti com estaria si jo no estigués allà cada dia. Pobre patrimoni de la humanitat!

Empresaris i polítics

Miquel Mompió i Azemar. riudarenes.

Catalunya des de sempre ha tingut i té un esperit avantguardista que l'ha portat a ser una de les comunitats més dinàmiques del país. A l'època d'en Franco, tres il·lustres catalans varen ajudar a adreçar l'economia: López Rodó, Gual Villalbí i Ullastres; en entrar a la democràcia, Catalunya es va anar a buscar els empresaris catalans per començar a crear el país, empresaris ramaders, agrícoles, alimentació, tèxtil, immobiliàries, etc., etc.,etc. La classe política va dir que la crearien més endavant, entre uns i altres han portat Catalunya fins al 2015 per viure uns moments històrics; el president Mas, el president de tots els catalans, ha escoltat la veu d'una part important del poble, el 2012, 2013 i 2014, i s'ha posat davant de la voluntat del "dret a decidir", li toca a ell anar al davant. Però una vegada més, com al llarg de la història, el prestigi dels nostres polítics no ha estat a l'alçada del nostres empresaris i ara que ens hi juguem tant, estem veient dia sí i dia també la tàctica de posar pals a les rodes i de "tants caps tants barrets". Vulgueu tenir l'esperit empresarial dels catalans i deixeu que el president vagi davant i els altres bogueu en la mateixa direcció, fins arribar cohesionats el 27-S. I després si tenim la sort d'assolir la majoria nacionalista, el nou Estat ja es definirà amb posteriors consultes electorals. Per tant, polítics, deixeu treballar el President, ell està portant el timó des de fa 3 anys, sigueu empresaris per fer que el projecte es consolidi i no seguiu fent criaturades polítiques.