La comissió parlamentària i una reflexió

"L'única responsabilitat d'en Mas és, si es pot demostrar, que mirava cap a un altre costat quan els fills d'en Pujol presumptament s'omplien les carteres"

18.02.2015 | 08:55
La comissió parlamentària i una reflexió

El dia 9 de febrer el president Artur Mas va presentar-se a una comissió del Parlament de Catalunya que volia esbrinar si estava més o menys implicat amb la vertiginosa fortuna de la família Pujol. El van capgirar del dret i del revés, el van sacsejar, fins i tot li formularen qüestions ficant-se en la seva vida íntima, al seu àmbit familiar, a les quals respongué calmosament, de segur que algú altre s'hi hauria negat apel·lant al secret de la privacitat. Un judici del tot kafkià, per la novel·la El procés, ha servit per demostrar un cop més l'aptesa del President, la seva habilitat intel·lectual i serenor admirable i la poca preparació dels encausadors, perquè si un fet és remarcable sobre la seva persona és la bona educació, la resposta ràpida i adient i que mai no va alçar la veu, malgrat tenir motius per fer-ho. En Jordi Pujol en una situació semblant va disparar trons i llamps.

Catalunya és un país petit, però les finances s'han internacionalitzat; el diner és de naturalesa poruga i espantadissa, també és presumit i exhibicionista si les condicions li són favorables. Qui té calers al final vol ensenyar-los per refregar a la cara de tothom el seu èxit; és possible que en Mas no conegués la fortuna dels fills d'en Pujol perquè actualment alguns rics inverteixen a l'estranger. L'única responsabilitat d'en Mas és, si es pot demostrar, que mirava cap a un altre costat quan els fills d'en Pujol presumptament s'omplien les carteres cobrant comissions il·legals. De la comissió, en Mas va sortir-ne més reforçat i sencer i més gent aposta pel seu lideratge.

És cert que en la política, quan una cosa es vol enredar i no hi ha cap possibilitat de conèixer la veritat, es crea una comissió parlamentària d'investigació que només té com a objectiu erosionar electoralment el polític encausat i que els preguntaires apareguin en la pantalla del televisor per demostrar als seus votants que són uns espadatxins de tall acerat, mordaços i incisius, i allà on posen l'ull hi claven la punta de l'espasa. Quan no es vol arreglar una cosa es crea una comissió, atès que no són vinculants pels Tribunals, ni afecten cap resolució judicial en curs, puix que únicament es ventila un afer polític o ètic, sempre discutible, i el partit de l'investigat comenta que els altres només volen fer safareig i aixecar la llebre per si algun gos perdiguer vol posar-se en el sarró de la seva biografia alguna frase per a la història parlamentària.

Alguna vegada fins he pensat que la comissió era demanada no per esclarir els fets sinó amb la intenció garneua d'uns parlamentaris sedents de divertir-se tot exhibint les seves qualitats inquisitorials, que es manifestaven encruelint-se amb tanta fúria que ells, botxins despietats, convertien la víctima amb un ser indefens que suscita la tendresa del que ho contempla.

No s'esborrarà mai de la meva memòria aquell prec "mírame a los ojos" de Juan Pedro Hernández Moltó, expresident de la Caja Castilla-La Mancha, i ara amb el patrimoni embargat, acusat de malversació de béns públics, que va etzibar a l'exgovernador del Banc d'Espanya, Mariano Rubio, encausat de tenir diners a la borsa mitjançant un testaferro. La vida dóna moltes voltes i aquell inquisidor duríssim, que se suposava honest, el pas dels anys demostraria que era un autèntic rufià, un barrut.

He vist per la televisió moltes comissions d'investigació. Un espectacle que m'agrada perquè admiro la destresa en el xoc de preguntes i respostes, el duel dialèctic d'enginy. La sang freda dels acusats segurament confiant amb la seva capacitat de sortir-se'n indemnes o amb la confiança que les comissions més enllà del càstig televisiu no serveixen per imputar-los cap malifeta.

Recordo una comissió d'investigació parlamentària molt prometedora contra la cúpula d'Interior, contra el conseller Joan Saura i en Joan Boada, secretari general d'Interior, per dilucidar amb precisió científica què havia passat a l'incendi forestal d'Horta de Sant Joan on moriren cinc bombers i més de 1.400 hectàrees devastades. De què va servir aquella comissió del 2010 on van desfilar moltes persones? Es van assumir responsabilitats polítiques i morals per l'aparent desgavell en l'extinció del foc? No. Només contribuí a afeblir un xic més el tripartit, aquesta era la intenció.

No havia vist mai una actuació més grotesca com la de l'Alícia Sánchez Camacho, quina dona més xarona, semblava que estigués en una taverna de perdularis, només li mancava el porró a la taula i un plat de cap i pota. Que poc respectuosa. La seva interpretació delirant durant la comissió estava pensada amb clau espanyolista a fi de regalar imatges i titulars de brutalitat dialèctica als del PP, tanmateix podia haver guardat millor les formes observant una conducta més elegant, al seu costat l'A. Rivera semblà un escolanet.

Observo una crisi creativa a Catalunya en totes les esferes, no s'ha generat una creixença de nous valors en el món de l'art, de l'arquitectura, en la poesia, en el periodisme, en el cinema, ni actors ni grans actrius, fins manca d'humoristes i ninotaires, en la música d'orquestra, en la cançó i en la classe política. No em consola saber que també molts altres països pateixen el mateix declivi. Suposo que es deu al sistema educatiu, a les reformes en els plans d'estudi del batxillerat, que han estat un desastre. Potser vaig errat i algun lector em dirà que m'equivoco tot assegurant que estem passant per un bon moment i em citarà noms de bons directors de cinema, arquitectes, poetes, humoristes, escriptors, cantants...; m'agradaria certament que algú em demostrés que la meva percepció és errònia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema