En un d'aquests estranys moments en què a TV3 no parlen de les meravelles del procés ni d'estructures construïdes en l'aire, s'hi escola un tema de la realitat immediata. L'atur crònic de la gent que supera els 45 anys. Apareix una senyora que va perdre la feina el 2008, un any més tard troba feina, però el 2012 torna a l'atur, i malgrat col·locar sis currículums diaris, ni tan sols la criden per entrevistar-la. La raó: té 51 anys. Una gironina de 56 anys en fa 14 que no troba feina. Diu que no té cap expectativa laboral, una confessió tan dura com terrible.

La problemàtica no és només terrible per la sensació d'inutilitat personal dels afectats, que estan en condicions de treballar, tenen ganes de fer-ho i una gran necessitat, i no accedeixen al mercat laboral, sinó que a més, gent que cotitza durant dècades, que podria disposar d'una pensió important, acaba cobrant una mensualitat mínima perquè la legislació fa que primin les darreres cotitzacions, en lloc d'abarcar un període ampli i que seria més just. Se'ns diu que és el col·lectiu més afectat per l'atur, deixant de banda els joves.

En el cas de l'administració, s'assegura que el 40% de la gent que passa pels cursos del Servei Català de Col·locació troba feina. Les experiències reals semblen allunyades de la visió optimista dels cursos formatius, que ajuden, però no obren tantes portes com assegura l'administració. Un advocat diu que hi ha un problema estructural a nivell laboral, amb una reforma laboral molt perjudicial, i que aquí no tenim en compte l'experiència del treballador. Un senyor al telèfon explica que fa cinc anys que està aturat i que no rep cap ajut econòmic. Com a informàtic, aquest senyor no troba un nou lloc de treball. Després de dos mil currículums enviats, estudia robòtica industrial i explica que el SOC el va enviar a una única feina: per a una empresa que volia un aprenent de 16 anys.

Es parla dels ajuts a les empreses per a treballadors de cinquanta anys, però la realitat és que aquestes iniciatives no solucionen el problema. Per una banda, trobem ofertes de vacances per a gent de més de 60 anys, i moltes parelles, amb una posició acomodada, disfruten d'una situació envejable. Però trobem, cada vegada més, una franja d'aquesta edat despenjada del món laboral. Un dèficit que no ens podem permetre com a societat.

Molts dels ajuts de fundacions i obres socials, de les grans polítiques d'ocupació, s'haurien de bolcar en un pla de xoc per incentivar la contractació i la creació d'empreses amb persones que superen els 45 anys, i que passen a ser invisibles per al mercat laboral.