De l'escola a la ciutat

"Una divisió com aquesta té com a conseqüència la concentració en tres o quatres escoles de la pràctica totalitat de la mainada filla de famílies migrades"

20.02.2015 | 09:06

Les escoles de la ciutat de Girona celebren aquestes setmanes jornades de portes obertes per donar a conèixer el centre a les famílies que, a partir del curs vinent, escolaritzaran els seus fills als cicles d'educació infantil i primària. La majoria dels centres públics es limiten a informar d'aquestes jornades mitjançant cartells més aviat modestos, penjats a la porta de l'escola. Les escoles privades concertades s'ho prenen força més a la valenta i competeixen per cridar l'atenció amb pancartes gegants, com qui vol vendre cotxes o iogurts. Del que facin o deixin de fer els centres privats no en diré res. La meva experiència docent em demostra de manera fefaent que, digui el que digui la propaganda, el fet d'haver estudiat en una escola privada no garanteix, en absolut, ni més competències ni més coneixements que haver-ho fet en una de pública. Al capdavall, és ben respectable que hi hagi famílies perfectament laiques que no els faci res que als seus fills els facin perdre el temps explicant-los a classe les batalletes del santet fundador de torn. Lamentablement, el pas per una escola privada de caràcter religiós, ni tan sols garanteix una formació en cultura cristiana mínimament sòlida. També en aquest aspecte, les diferències entre una escola pública i una de privada, són irrellevants.

Em centraré, doncs, en l'escola pública, i de manera ben específica, en una qüestió que em sembla que té una gran transcendència en la projecció d'un determinat model de ciutat. Una escola és, al capdavall, una microciutat en potència; els infants que avui conviuen entre les parets d'un centre educatiu, d'aquí a quinze anys conviuran en el marc molt més ampli de la ciutat i, en aquest sentit, és perfectament viable intentar imaginar quina mena de ciutat estem projectant per al 2030 a partir del nostre model de distribució d'alumnat a les escoles de Girona. I quin és aquest model? N'hi ha prou amb fer un cop d'ull al mapa de zones escolars de la ciutat per fer-se'n càrrec immediatament. Girona està dividida en tres grans zones escolars: nord-centre, oest i sud. El que, a primera vista, resulta més sorprenent d'aquesta zonificació és l'autèntic teló d'acer que separa el centre i l'eixample de Girona de tots els barris que queden a ponent de la ciutat (Sant Narcís, Santa Eugènia, Can Gibert i Taialà). Una divisió com aquesta té com a conseqüència la concentració en tres o quatres escoles de la pràctica totalitat de la mainada filla de famílies migrades que viuen a la ciutat. A l'altre costat del teló d'acer, en canvi, el repartiment entre alumnes de famílies del país i de famílies nouvingudes és exactament l'invers: costa trobar-hi cap nen que no respongui al perfil de catalanet d'enèsima generació i de classe mitjana.

Aquest repartiment porta implícit de manera molt evident una segregació de la població escolar en funció de l'origen de les famílies (que, ben sovint, també vol dir en funció del seu nivell adquisitiu). La segregació es veu, encara, agreujada per distorsions que costarien molt de justificar si finalment algú gosés parlar clar sobre aquesta qüestió. Costa molt no tenir la sensació que alguns girs sobtats en la línia de divisió de les zones escolars de la ciutat de Girona vénen motivats per la necessitats que tenen algunes escoles privades de tenir, ben a la vora, una escola pública que absorbeixi l'alumnat que no resulta prou del seu gust. Només cal fixar-se en el sospitosíssim gir que la línia vermella traça a mig carrer Oviedo per endinsar-se cap a Sant Narcís, esqueixant-lo i deixant la meitat d'aquest barri incomprensiblement fora de la zona on s'hi situa el CEIP Mare de Déu del Mont, que és l'escola pública de referència d'aquest barri. M'agradaria molt pensar que la presència, pocs metres més enllà, d'una escola privada gestionada per l'Opus Dei no té absolutament res a veure amb aquesta anomalia. Però ja comprendran que, a falta d'altra explicació, costa trobar-hi la lògica.

La zonificació escolar d'una ciutat com Girona és una caixa dels trons que ningú no té ganes d'obrir. Ho trobo molt comprensible perquè a qui s'atreveixi a fer-ho li plouran pressions i protestes per tots costats. És precisament davant de qüestions de gran abast com aquesta, però, que un polític demostra la seva altura de mires, la seva capacitat per anar més enllà d'interessos de clientela, petits i mesquins, i la voluntat de treballar no només per la ciutat d'avui sinó per la de les properes dues dècades. Sé que, en el passat, aquesta qüestió s'ha posat en més d'una ocasió sobre la taula. I tal com s'hi ha posat, n'ha estat retirada. Conec prou bé l'actual regidora d'Educació, Isabel Muradàs, per estar convençut que si hi ha algú capaç de tirar endavant una reforma de futur com aquesta, és ella. Aquest seria, sens dubte, el millor llegat polític que podria donar a la ciutat un regidor d'Educació.

Mantenir indefinidament la nostra població escolar segregada és la millor manera de descohesionar a mig termini la ciutadania, de fer impossible la veritable integració de milers de gironins que han nascut aquí i viuran sempre amb nosaltres. A mig i llarg termini, el manteniment d'aquesta situació pot resultar devastador per al conjunt de la ciutat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema