Un tel molt fi separa el gaudi de les coses que ens envolten, de podrir-te per dins. De l'eufòria del campió, a la tristor de la derrota. Diuen els entesos que l'ésser humà és complex, entre d'altres raons perquè té el llenguatge. Amb el llenguatge neix el misteri, la religió, l'amor; també la intolerància. Som tan fràgils que vivim a la vora d'un déu, d'una bandera, d'una manera d'entrendre el món que intentem imposar als altres per sentir-nos més segurs.
Tenim la força d'encarar els reptes. D'intentar el triple salt mortal com l'equilibrista del circ. Com descobriran en el Festival Internacional del Circ Ciutat de Figueres, que s'enceta el dijous vinent.
El circ és la pàtria dels apàtrides i dels atletes de l'impossible. Ens compliquem massa la vida. Ens podem entendre amb la voluntat de col·laborar amb l'altre; amb la mà i la voluntat esteses. Lluny dels clixés i els tòpics, compartim un llegat d'història i esforç en comú.
Aprenem amb la crisi que l'home és un animal cínic i destructiu, capaç de crear inferns si pensa que així sobreviurà. Avui es conforma l'Europa unida del demà o caminem cap a la fi d'Europa, enfonsada en la seva petitesa.
En aquesta Europa, nosaltres som la peça fràgil d'un puzle que el totalitarisme econòmic, el radicalisme polític i religiós o les solucions simplistes dels venedors de fum ens poden esmicolar en mil trossos.
Com en el circ, som equilibristes en el buit del segle XXI. Estem tan sols que ens autocompadim: ser conscients d'això ajuda en el repte de l'equilibrista.
