o tenia gaire més de tres anys quan ja vaig començar a anar a col·legi. No pas en l'ambient que es viu ara en els parvularis, sinó amb una exigència semblant a la que s'usava en els cursos superiors. Lliçons de memòria, exercicis escrits i notes de comportament i d'aprofitament. Generalment les famílies escollien un centre docent que fos proper al propi domicili. Molt poca gent tenia cotxe i per tant era qüestió de no haver de perdre massa temps en acompanyar la mainada al col·legi i en anar-los a recollir. Durant deu anys vaig estar escolaritzat en el Col·legi de germans maristes, situat en el barri de la Mercè. El nom oficial del centre era el de Col·legi del Sagrat Cor, però la gent el coneixia més pel nom de La Mercè, o també els maristes de baix, per distingir-lo dels maristes de dalt o de la Catedral, que eren els del carrer Claveria. El col·legi de baix es considerava més modest que el de dalt. Aquest darrer tenia més aules, s'hi donaven classes de reforç pel batxillerat, i també hi havia internat. En el de baix, quan jo hi vaig ingressar, només hi havia quatre classes, a les que aviat se n'hi afegiria una més.

L'edifici és el que ara acull els serveis de Caritas diocesana. Havia estat construït a les darreries del segle XIX i era propietat de l'Apostolat de l'Oració. Entitat que erigí el temple del Sagrat Cor i un col·legi annex, el funcionament del qual confià als germans maristes, religiosos d'origen francès que feia poc s'havien instal·lat a Girona. En el meu temps ja tots els germans eren espanyols, i el director i el de la classe dels més petits eren catalans. L'edifici era relativament nou, no portava gaire més de vint anys des de la seva construcció. En la planta baixa, entrant a la dreta hi havia un local molt ampli que servia de pati de recreació pels més petits. Només tenia un inconvenient. I és que al mig s'hi aixecava una columna, en la qual hi havien topat més de quatre enjogassades criatures. Entrant a l'esquerra s'hi obrien dues aules. La tercera i la quarta. En arribar al primer pis en front s'hi trobava el despatx del director, la finestra del qual donava sobre la porta d'entrada. Despatx que només utilitzava per rebre visites, entre les quals la recepció d'un nou alumne. Recordo molt bé aquell reduït recinte, ja que va ser el primer que vaig conèixer del col·legi. Un dia a la tarda que la meva mare m'hi acompanyà per ser-hi admès. A l'esquerra del despatx una gran sala que es corresponia a la de les mateixes dimensions de la corresponent de la planta baixa. Era la classe primera, la dels més petits. Unes vidrieres la separaven d'un altre local, on el mes de maig s'hi disposava un altar i s'hi practicava el Mes de Maria. La classe rebia llum natural per dues finestres, que s'obrien a la façana principal, i una altre al pati. A la dreta del despatx del director s'hi trobava la classe cinquena, regida pel mateix director, i al costat la segona. Una i altra disposaven de finestra sobre les escales d'en Vern. Com la tercera i la quarta de la planta baixa.

El segon pis estava reservat a residència dels germans. No hi havia cap rètol que indiqués Clausura, però de fet s'hi podia considerar. Mai cap alumne s'havia atrevit a accedir-hi. La mateixa escala que conduïa a les plantes superiors, baixava fins al temple del Sagrat Cor. Però abans d'arribar al temple es podia accedir al pati del col·legi. Aquell pati és de proporcions molt reduïdes. Tenia un petit espai cobert, on s'hi trobaven els serveis higiènics. En aquell cobert ens refugiàvem els nois els dies de pluja en l'hora de la recreació. El pati pròpiament dit, malgrat les seves esquifides proporcions, era molt aprofitat. En els ben comptats minuts de recreació s'hi jugaven apassionats partits de futbol i s'hi suava la samarreta, tot i que no hi tocava mai el sol. Els hermanos aspiraven a ampliar aquell recinte recreatiu comprant el jardí del veí Casino. Sembla que ja havien iniciat tractes amb l'entitat propietària. Cada dia, a continuació del res del Rosari, que es feia a darrera hora de la tarda, ens feien resar un parenostre per demanar l'èxit d'aquella compra. Parenostre que tots resàvem amb molta més devoció que el Rosari, que trobàvem una mica pesat i monòton. Durant la Guerra del trenta-sis, confiscat el Casino, aleshores sí que el jardí serví per ampliar el pati del col·legi. Però en aquell curt, però massa llarg, període, els hermanos ja no hi eren, i molts dels antics alumnes ja havíem accedit a estudis superiors o a la vida laboral, sense haver pogut gaudir del pati ampliat.

Les classes començaven a les nou del matí, amb la pregària matutina i l'Àngelus. Cada hora es canviava de matèria i es resava una Ave Maria i una jaculatòria. A les dotze, després del res de l'Àngelus, s'acabava la jornada matinal. Les classes de la tarda eren de les dues a les cinc. A mig matí i a mitja tarda gaudíem d'un quart de recreació. El dijous era mig festiu. El matí les classes eren de Música, Dibuix i Urbanidad. La tarda es dedicava a passeig. Ens concentràvem en el col·legi, i, en fila de dos anàvem a les Pedreres, els mesos de tardor i hivern. I a la Devesa el temps de primavera. Els dissabtes hi havia classe el matí i la tarda. El curs començava el dia primer de setembre i acabava el quinze de juliol. Les vacances de Nadal acabaven el dia primer de gener. Les festes no religioses no les celebràvem; eren dies de classe com els demés dies laborables. Els dies de festa religiosa era obligatòria l'assistència col·lectiva a Missa.

La mensualitat que pagàvem era molt mòdica. Ara no recordo la seva quantia, però sí que quan es passava d'una classe a la superior la mensualitat augmentava en una pesseta. La cessió de l'ús de l'edifici per part de l'Apostolat de l'Oració a la institució Marista comportava, com una mena de lloguer, l'obligació d'admetre un nombre determinat d'alumnes que no pagaven matrícula. Però mai vàrem saber quins eren els nois que eren beneficiaris d'aquella excepció. Els hermanos, en la classe no feien cap diferència entre els nois que pagàvem i els que no.

Com he dit abans, el col·legi es considerava modest. No s'exigia portar uniforme. Tothom vestia com volia, o com podia. Però sí, periòdicament, es passava revista de limpieza. Mans i cara, especialment revisió de les ungles i les orelles. També era obligatori folrar els llibres amb un paper de color blau fosc, que el mateix centre facilitava. Els llibres que s'usaven com a text eren de l'editorial F.T.D, pertanyent a la mateixa institució marista.

D'aquell modest col·legi en sortiren homes d'empresa, metges, enginyers, arquitectes, docents, operaris especialitzats, sacerdots diocesans, religiosos de vida consagrada, missioners...

L'estiu de l'any 1936 foren sacrificats els cinc hermanos que en aquell moment regentaven el centre. Entre els quals el director que em va rebre en ingressar en el col·legi, i el que m'estimulà a cursar estudis superiors. Del qual conservo un gran record, amb un profund agraïment.