Teixir i desteixir sembla el destí al qual els ministeris aboquen amb massa freqüència el món universitari. Tot just hem culminat la reforma dels ensenyaments que va suposar el procés de Bolonya i ja s'està plantejant una nova reforma per passar de l'estructura de 4 + 1 a 3 + 2.

Tot i que el ministeri tingués raó en el fons, no la té en els temps, ni en les formes, que s'han convertit en dèficit permanent del ministre Wert. Més que disposar, em sembla que hauria estat preferible posar-se a disposició de les universitats i les comunitats autònomes, perquè una mesura no es converteixi en embarbussaments, perquè una coexistència de títols diferents no deixi la societat perplexa i el mercat de treball confós, alhora que es genera un considerable enrenou organitzatiu a les universitats.

El moment, el termini i les condicions resulten decisives en un procés com aquest. Per això crec que sobren raons per demanar, com ha fet la CRUE, una aplicació sospesada i amb garanties de la proposta, que permeti estimar conseqüències, avaluar resultats, establir condicions, disposar suports i meditar la lletra petita on s'amaguen els dimonis que semblen ignorar els ministeris.

Però anem, a més, al fons de la qüestió. Posem que el ministeri tingués raó en la seva proposta de transformar el 4 + 1 en 3 + 2, encara que no sé si sap gaire bé per què la té, a jutjar per la simplicitat dels arguments utilitzats. Deixem de banda la broma de l'estalvi de 150 milions o les suposades barreres a la mobilitat (amb qui?), per centrar-nos en la veritat a mitges d'aquest "Spain is different" en l'estructura dels ensenyaments, que utilitza el ministeri per col·locar al costat dels més irredempts sistemes universitaris, perquè en molts països europeus coexisteixen el 3 + 2 i el 4 + 1, perquè universitats de prestigi mantenen amb convicció el 4 + 1 i perquè aquesta és l'estructura que domina als Estats Units, a Amèrica Llatina i en destacats països asiàtics.

Proposar una meta no eximeix de traçar el camí per arribar-hi i, per això, convé començar per analitzar el que sabem del sistema actual: que el nombre de títols de Grau i Postgrau ha proliferat segurament en excés; que alguns títols són fàcilment prescindibles; que hi ha desajustos entre oferta i demanda; que el nombre de màsters ha seguit creixent mentre el d'alumnes s'ha estancat i el nombre mitjà s'ha reduït; que només un 20% dels estudiants de Grau continuen directament al Màster; i que les universitats privades han aconseguit més implantació relativa que les públiques en aquest segment. Coses rellevants, que no hauríem de deixar de tenir en compte per orientar bé aquesta reforma.

Però segueix sent molt el que encara ens falta per saber i abans de prendre decisions sense càlcul convindria fer alguns càlculs. Hauríem de conèixer bé les característiques i els resultats de l'oferta i els recursos existents: ho farem abans de l'acreditació de títols i ho dirà un procés més orientat als aspectes formals que als rellevants des del punt de vista social i acadèmic?

Convindria conèixer millor la demanda de postgrau, disposar de mecanismes per captar i preocupar-nos més per l'equilibri oferta-demanda i la seva adequació a les necessitats socials i productives. Caldria disposar de més informació sobre inserció laboral i, molt especialment, preguntar-se pel tipus de títols que veritablement habilitarien per a l'entrada en el mercat de treball després d'aquesta reforma que, és clar, no s'atreveix amb canvis en l'àmbit de les professions regulades.

Hauríem d'avaluar l'impacte econòmic de la proposta i disposar les mesures d'acompanyament necessàries perquè no estiguem davant d'una altra reforma sense recursos ni suports a les universitats i sense el suport de préstecs i beques als estudiants.

Hauríem de revisar la visió simplista amb què s'esgrimeix que el canvi només afectaria el 20% dels alumnes que cursen Màster. És que no aspirem a més? Al Regne Unit, per exemple, s'alcen veus expressant preocupació per percentatges tan baixos, plantejant l'objectiu d'augmentar-los i advertint sobre els riscos d'exclusió.

I hauríem de reflexionar sobre una contradicció latent que, preocupats per la nostra posició en els rànquings, porta a cercar solucions a problemes relacionats amb la investigació o les estructures organitzatives en l'àmbit dels ensenyaments i la docència, on em sembla que no anem per darrere sinó per davant de molts sistemes universitaris.

En fi, en el pas del 4 + 1 al 3 + 2, l'ordre dels factors sí que altera el producte i requereix contemplar una profunda reorientació acadèmica en l'oferta i organització tant dels títols tant de Grau com de Màster, que no s'improvisa en un dia.

Tal com s'ha plantejat, el canvi sona, a més, a rectificació d'un dels punts errats del disseny de Bolonya. Però potser l'error radiqui precisament en això, perquè no es tracta de tornar a un punt de partida que ja no existeix sinó d'arribar a un futur que ens està deixant enrere, que converteix en obsolets tradicionals debats, que més que aritmètica requereix estratègies de geometria variable i gran capacitat per adaptar-se a nous escenaris i tendències que estan canviant el món universitari.

Els models que han funcionat fins ara estan posats en qüestió i sorgeixen noves maneres d'organitzar els ensenyaments, que han d'adaptar-se a una renovada i canviant demanda de qualificacions i que obliguen a una recomposició de l'oferta, cada vegada més volàtil i canviant i amb major component d'educació transnacional.

Les formes en què els estudiants participen de l'educació també estan experimentant profundes transformacions, amb canvis en la presencialitat, dedicació i durada dels estudis i estudiants que prendran cursos de diferents institucions, amb diverses modalitats i estratègies.

Els recursos docents en obert a la Xarxa estan revolucionant el món educatiu: la gent vol estudiar a la carta, on, quan i com vol i les experiències d'aprenentatge ja són tant a dins com a fora de les aules.

D'altra banda, els títols universitaris poden perdre importància davant programes i credencials que tindran per als ocupadors un valor similar al de les certificacions universitàries

En fi, canvis de tant d'abast que em porten a la conclusió de pensar que ultrapassen el debat del 3 + 2, que les coses van molt més enllà, que es requereix molta creativitat, innovació i flexibilitat per afrontar els nous reptes i que potser ha arribat el moment en què en comptes del 3 més 2 haguem de posar-nos a parlar de la universitat 3 punt 2.