Tres anys de reforma laboral

23.02.2015 | 07:03
Tres anys de reforma laboral

"No transita per la via de la cohesió social una norma que amplia el poder de decisió unilateral de l'empresari en la modificació
de les condicions contrac?tuals"

Han estat molts, i molt variats, els parers i opinions sobre la reforma laboral iniciada el febrer de 2012 pel Reial decret llei 3/2012 de 10 de febrer i continuada el 2013 i 2014, amb modificació d'importància en altres normes rellevants per a la vida laboral com, per citar dos exemples, ben coneguts, la Llei d'Ocupació i la Llei reguladora de les empreses de treball temporal. El Tribunal Constitucional ha validat recentment (sentència de 22 de gener) continguts substancials d'aquesta, en els mateixos termes que ja ho va fer en la seva sentència 119/2004 de 16 de juliol.
A la pregunta de quins són els assumptes més rellevants de la reforma respecte dels quals han hagut de pronunciar-se els tribunals, cal dir que el TC va desestimar (sentència de 16 de juliol de 2014) el recurs interposat pel Parlament de Navarra contra diversos preceptes de la Llei 3/2012 de 6 de juliol: el període de prova d'un any en el contracte indefinit de foment d'ocupació per a suport a emprenedors; la prioritat aplicativa dels convenis col·lectius d'empresa; la intervenció de la comissió consultiva nacional de convenis col·lectius per inaplicar, a petició d'una de les parts del conveni, alguna o algunes clàusules d'aquest. Que semblants tesis han estat mantingudes en la més recent sentència de 22 de gener de 2015. Aquestes sentències contenen un vot particular de tres magistrats que manifesten tesis radicalment discrepants, i molt ben fonamentades jurídicament, de la sentència. El meu parer crític amb la primera sen?tència ha quedat recollit en diferents articles, per la qual cosa lògicament el meu punt de vista sobre la segona sentència no s'aparta del manifestat sobre la primera.
D'altra banda, el Tribunal Suprem, l'Audiència Nacional i els tribunals superiors de justícia de les comunitats autònomes, i també els jutjats socials, han dictat impor?tants sentències en algunes matèries. En bo?na part, han fet una encomiable tasca inter?pre?tativa de les normes d'acord amb els man?dats constitucionals i de la jurisprudèn?cia del TC, així com de la normativa interna?cional i europea, a fi de garantir i protegir els drets de les persones treballadores. El Dret del Treball i les normes laborals no són un "subproducte" de les decisions econòmiques, i aquí intervenen els tribunals laborals per aplicar les normes, insisteixo, amb respecte a valors constitucionals i de normes externes incorporades a l'ordenament jurídic espanyol. En general, és encomiable l'esforç de molts jutjats i tribunals per aplicar la normativa laboral de la forma i manera més respectuosa possible amb el dret constitucional al treball. Encara que aquest esforç, que no deixa de ser res més ni res menys que complir les seves obligacions constitucionals i legals, no sigui del grat en moltes ocasions del govern, d'alguna premsa econòmica i d'alguns despatxos empresarials.
Més enllà del debat estrictament jurídic, que no queda tancat per les dues citades sentències del TC, com ho demostren els contundents vots particulars emesos per tres magistrats en sentit radicalment contrari a la tesi de la majoria del TC, cal plantejar-se si les mesures estrella de la reforma, que he citat anteriorment, han servit per enfortir la cohesió social en l'àmbit de les relacions de treball i generar la creació d'ocupació estable i de qualitat.
La resposta és negativa. No és al meu parer que es transita per aquesta via amb l'establiment d'un període de prova d'un any "en tot cas", que separa la seva durada del període realment requerit per demostrar les aptituds i coneixement de la persona treba?lla?dora i que el converteix en una mesura tendent a facilitar la viabilitat jurídica de la decisió empresarial; tampoc la potenciació de la negociació col·lectiva d'empresa en detriment (es pot afirmar certament que no jurídic, però sí rellevant des d'un punt de vista fàctic) de la negociació sectorial, reclamada recentment per cert per l'OCDE com a via més adequada de regulació de les condicions salarials; i què dir del pretès marge de flexibilitat en l'extinció del contracte per causes objectives, ja sigui individual o col·lectiu, que semblava voler abandonar el judici de raonabilitat de la decisió empresarial i que no ha estat així, almenys parcial?ment, com ja he indicat, per la intervenció dels tribunals laborals a fi de garantir tant el compliment de la seva funció de jutjar i fer executar allò jutjat com del respecte al dret a la tutela judicial efectiva i el compliment de la normativa internacional i europea; o la desregulació del contracte a temps parcial amb l'impacte que això té sobre el respec?te a la jornada de treball pactada i la seva distribució.
No transita per la via de la cohesió social una norma que amplia considerablement el poder de decisió unilateral de l'empresari en la modificació de les condicions contrac?tuals i converteix els acords i pactes d'empresa en textos de valor jurídic molt disminuït.
Perquè, insisteixo, les reformes laborals, totes elles, han de servir per enfortir la cohesió social, i això ajudarà també a la creació d'ocupació, tot i que no substituirà les decisions de política econòmica necessàries perquè això sigui possible. I a parer meu, no hem anat en la normativa espanyola per aquest camí.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema