Les operadores o els empleats de telemàrqueting penetren en l'interior de la casa per un fil de la línia telefònica. Són molt pesats i és ben cert que ells no en tenen cap culpa ja que compleixen les ordres de l'empresa, però nosaltres tampoc hem d'aguantar alegrement els deures que els imposen els seus amos. Entren bruscament i s'ha d'atendre la trucada de qui et vol fer feliç venent-te una nova connexió, et vol posar més megues a la teva vida, més velocitat, malgrat que un ja creu que va massa accelerat. La nostra indefensió és absoluta; no saps qui et telefona i s'atén la trucada perquè penses que es tracta d'un familiar o d'un amic.

Innegablement és una intromissió agressiva d'una persona que no saps qui és que entra sense permís a un espai privat, atès que hem obert la porta innocentment a aquesta veu estranya. Trucades intempestives; ho has de deixar tot per atendre un venedor a qui no has convidat a entrar a casa. Dines, fas la becaina, estàs escrivint el que et sembla que serà el text més bonic de la teva vida, estàs escoltant un debat, mirant el desenllaç emocionant d'una pel·lícula i sona el telèfon i un venedor amb accent sud-americà o una operadora que parla en castellà que et diu que no entén el català.

Algun company m'ha recomanat que tin?gui més paciència, que sigui més cordial i resignat, perquè ells fan la seva feina, reben un sou esquifit i són uns manats per amos despòtics i abusadors, fins haig de perdonar la seva picaresca comercial perquè els ?obli?guen a cometre estafes amb gent gran que no entenen bé els seus missatges, es confien i piquen com passerells. Ho sento, m'han esgotat, no puc més. Un ardit que va estar de moda entre els venedors consistia a fer veure al potencial client que ells s'escarrassaven per parlar en castellà tot deixant en evidència un accent estranger, així creaven una espècie de suborn moral que obligava a premiar l'esforç i contractar la seva proposta. Si se'ls preguntava, però, de quina nacionalitat eren, fugien d'estudi i si s'enfadaven amb la insistència acabaven parlant castellà castís. Vaig conèixer una noia que venia serveis per una telefònica i m'explicà que era mal rebuda en totes les llars. I jo sóc un dels que ha acabat la paciència i no els rebo gens bé.

A l'Estat espanyol les coses elementals, no sé per què, es compliquen i els usuaris perdem el temps miserablement parlant amb uns que només et volen vendre serveis dels quals difícilment et podràs donar de baixa. El que hauria de ser una mecànica elemental de compra i venda o de deixar de freqüentar, com a client, un determinat establiment comercial, esdevé complex i molt més si la negociació contractual s'ha fet mitjançant trucades telefòniques o a través d'Internet. Si no hi ha un tracte directe de persona a persona el vincle comercial s'emboira i el client pot morir en l'intent de desnonar un contracte, no obstant això passa perquè el client gosa audaçment demanar a una empresa poderosa que vol rescindir el contracte.

Com que em sento atribolat per l'excés de trucades que rebo de venedors, les dues últimes que he rebut les he ventilat d'aquesta manera i no pretenc de cap manera exhibir-me com a ocurrent, sinó senzillament mostrar el meu enuig i impotència davant la insistència impertinent dels teleoperadors (les dues converses s'han realitzat en castellà perquè si t'entossudeixes a parlar en català et demanen si hi ha algú a la casa que sàpiga parlar en castellà i sempre la cosa es complica).

El dia 29 de gener al capvespre vaig atendre una trucada telefònica d'una venedora d'una empresa de mòbils. La conversa va acabar quan ella va penjar-me el telèfon després d'afirmar: "Usted caballero está loco". El diàleg es desplegà així; primerament em preguntà si tenia televisor i ordenador connectat a internet, li vaig respondre que no; a continuació "¿Tiene usted teléfono?". Li vaig contestar que no. Nova pregunta: "Perdón, dice usted que no tiene teléfono ¿pues puede decirme cómo es possible que hablemos usted y yo?". "Comunicació mental", li vaig respondre. Nova pregunta: "Usted y yo estamos hablando y si es cierto que hablamos es porque nos servimos del teléfono, ¿verdad?". Li vaig contestar que la nostra relació comunicativa era merament mental. Un xic desesperada m'interrogà de nou: "¿Con qué habla usted?; a ver, lo que tiene en la mano ¿cómo se llama?". "Una cuchara de madera", li vaig contestar. No li agradà la resposta i em va dir que estava foll.

Al cap de poc la mateixa empresa i no sé si la mateixa noia em trucà de nou. Amb veu apressada i força aspra em demanà si tenia televisor i internet, la meva resposta va ser "no", a continuació va voler saber si tenia telèfon perquè havia de reconèixer que telèfon sí que en tenia ja que estava parlant amb mi. Aquí la conversa es va fer confusa i ella s'embolicà atropelladament entre si disposava de telèfon fix o mòbil, atès que segons la vene?do?ra haig de disposar de l'un o de l'altre. No obstant, sense esperar una resposta clara per part meva, m'interrogà de nou: "¿A ver, qué servicios tiene usted?" Li vaig contestar: "La nevera". Vaig notar que s'atabalava perquè no esperava tal resposta i ho va desencallar afirmant solemnement: "O sea, usted está hablando conmigo con la nevera". Ràpidament la vaig tallar responent: "Con la nevera no, con la cuchara". A l'acte em va penjar.

A esperar la nova telefonada, a veure què passa.