Neixes, i els primers anys de la teva vida te'ls passes aprenent a destriar el que vols dir del que pots dir davant d'algú. Aprens que a vegades ser pacient, que no dir el que de veritat et passa pel cap té recompenses, perquè et situa en un pla de discreció més efectiu per a la vida en societat.
Creixes i constates una realitat traumàtica: no pots agradar a tothom, i allò que calles val per a uns però irrita profundament a uns altres, i allò que dius et fidelitza a unes persones però també t'allunya de moltes altres. L'adolescència, doncs, es torna una disjuntiva entre ser el que ets i creus que has de ser. Els dos camins poden confluir, naturalment, però tendeixen a la bifurcació. El que garanteix l'estabilitat dels dos mons és el filtre, aquella pantalla imaginària que reprimeix instints, et fa a mida d'entorns afectius i es torna aparentment imprescindible per a la recerca d'això tan equívoc que anomenem felicitat.
Madures, i de cop i volta allò que et semblava impronunciable es torna inesperadament necessari. Les opinions que callaves només semblen existir si les verbalitzes, i el teu "jo" amagat, aquell que et xiuxiueja a l'orella en els moments complicats, emergeix amb una força insospitada, com desencadenat de mil rèmores. A aquest fenomen se'l pot anomenar "perdre el filtre" o "estar-ne fins als nassos". Però també en pots dir "felicitat".
En temps de Twitter, de WhatsApp (ja sabeu, aquest servei de missatgeria que no té to, però al qual molta gent atorga categoria emocional) i de Cincuenta sombras de Grey, dir el que realment penses no només és legítim, sinó una qüestió de dignitat. Hi ha qui diu que estem més comunicats que mai, però paradoxalment el filtre s'ha tornat més impenetrable.
Per tant, conjurem-nos per destruir-lo, abans que aquesta pantalla que ens protegeix de l'exterior acabi per absorbir-nos. A més, no es pot menystenir mai la sensació de plenitud que s'assoleix quan s'engega segons qui a la merda.
