S'acaba de publicar Cent maneres de dibuixar un arbre, de Vicente Huedo (Girona, 2014), amb textos del mateix artista, d'Eva Vàzquez i de Jordi Vilamitjana. Eva Vàzquez ressegueix l'experiència que representa l'exercici que ens proposa Vicente Huedo i el procés que ella mateixa i el seu fill segueixen per assajar un singular exercici de les mateixes característiques: dibuixar un arbre; n'extreu punts de vista sobre la singularització de l'arbre i sobre el punt de vista i l'aproximació personal més asèptica, la d'ella, la més impulsiva, la del fill, per arribar a concloure que Huedo ens transporta a un món on l'aproximació a l'arbre és el pretext per determinar el capteniment artístic del mateix Huedo: la transcendència artística del detall més menut, de la insignificància màxima, l'univers creatiu en un calidoscopi arbori. "Estrany manual, que dels secrets d'ofici d'un pintor en surt alhora una reflexió teòrica, una invitació a la poesia, una proposta pedagògica i un mapa del món", conclou Eva Vàzquez. Jordi Vilamitjana ens porta, a través d'un glossari, per la vida i el paper; la vida des dels seus orígens com un acte suprem d'amor i l'articulació incipient del llenguatge: arbre i dibuix, i tots els elements que incorpora l'estructura de l'arbre i, també, la construcció del dibuix sense descuidar la remor de les capçades mogudes pel vent, el joc d'ombres dels mateixos arbres en contrast amb la llum del dia i el seu caient.

Vicente Huedo, nascut a Socuéllamos (1955), per la seva banda, ens presenta aquesta obra com un compendi dels seus anys ensenyant dibuix a l'Escola Municipal d'Art de Girona, la manera com ha interpel·lat els alumnes davant la multiplicitat d'objectes a dibuixar i la diversitat de tècniques i de mirades per fer-ho. Ell mateix ho resumeix així: "La meva intenció no ha estat tampoc presentar una col·lecció d'obres d'art, sinó simplement exercicis clars i comprensibles que puguin ser el detonant perquè l'alumne encuriosit investigui i creixi en recursos i creativitat".

Però finalment anem a parar a l'arbre. Huedo, que ens té acostumats a una obra molt sovint basada en el realisme, en la realitat tangible i perceptible, en els volums i els contorns dels paisatges, aquí defuig la concreció i ens proposa l'abstracció. Més ben dit, a partir de l'abstracció d'un arbre, d'un bosc o d'una espècie concreta; en aquest llibre no hi ha plàtans, pollancres, alzines, alzines sureres, faigs, verns, freixes, bedolls, roures, pins. Hi ha tantes formes d'arbre com s'han desplegat davant els ulls de l'artista, i davant els materials del paper, de la pintura, del dibuix. Comença amb un dibuix d'un infant i acaba amb el calc d'una fusta vella feta arbre (fusta de la seva fusta, per no dir carn de la seva carn). Pel camí desfilen, en quatre parts, arbres dibuixats en llapis/grafit, tinta, carbó i creta. El traç insinuat, la forma definida, la definició del volum i el brancatge, l'aparició de les ombres, la difuminació dels contorns, el lliscament del grafit. Apareixen i desapareixen les branques i les fulles, es difuminen, s'esborren, s'escampen. S'aprofita la textura del paper, de la superfície, per remarcar l'abstracció del dibuix, per esvair-ne els contorns amb benzina. El retolador o la ploma presenten trames diverses, i apareix l'aiguada amb brotxa, la tinta sobre tela, les taques simplement deixades anar, el joc del pinzell, la canya, el cul d'una llauna. I, finalment també, l'expressió gràfica de les paraules i les lletres, la construcció de cal·ligrames-arbres. L'esponja com a mètode, la pintura acrílica o la benzina o l'alcohol com a material. La sorpresa única del sorgiment del llapis d'una aproximació al color que inunda tot un arbre en un apunt primaveral, que és l'excepció que confirma la regla de tot el repertori. Finalment, la creta i totes les variacions que suscita.

Aquest és un volum molt suggestiu, molt delicat i sensible. És un volum plaent, que es fa tocar, que es fa mirar, que fa volar la imaginació que ens incita a ser nosaltres mateixos dibuixants de formes i volums. Ningú no podrà dir que amb aquest volum els arbres no ens deixin veure el bosc. Aquí podem dir que cada arbre és un arbre diferent i que el conjunt del llibre ens acosta a un bosc d'una diversitat extraordinària. La part i el tot esdevenen un cos comú de forma indestriable.

Vicente Huedo és un treballador constant, un observador atent, un creador constant, i ens proposa un viatge iniciàtic que no requereix grans coneixements de dibuix; només cal deixar-se endur, deixar-se seduir per aquest exercici didàctic i creatiu.

Amb les eines a la mà tothom pot provar-ho a casa seva i assajar, a partir de l'abisme insondable del paper en blanc, sortir del vertigen i omplir-lo fins que prengui cos i vida.

Un llibre molt recomanable i ple de sorpreses. Cent sorpreses, cent arbres.