JPF

Sobre el record de la mort de Josep Palau i Fabre associada al 23 de febrer, però, a partir d'ara em serà inevitable sobreposar-hi unes inicials idèntiques però amb un referent ben diferent: Jordi Pujol Ferrusola, que aquest 23 de febrer passat va comparèixer davant la Comissió d'Investigació sobre el Frau i l'Evasió Fiscals i les Pràctiques de Corrupció Política. La seva havia de ser una compareixença de baixa intensitat. Ningú no podia preveure que el fill gran dels Pujol Ferrusola, després del seu recent mutisme i d'aparèixer públicament sempre sota unes inquietants ulleres de sol, prengués tot d'una les dimensions incommensurables que va prendre dilluns. Molt menys, ens ho podíem esperar, després de les compareixences tristíssimes de son pare i sa mare. El primer es va mantenir en la críptica posició a la qual ens té acostumats des del 25 de juliol de 2014, quan va fer públic un paper lamentablement barroer, del tot impropi d'un expresident de la Generalitat, a partir del qual és impossible fer-se una idea ni remotament aproximada de què ens devia voler dir. L'exprimera dama va fer el paper de la veïna sorda del tercer segona que no sap ni en quin dia viu: "No, no, no, no, no, no, no...! Nego que els tingués [els cotxes de luxe del seu fill gran]". I acte seguit, durant la seva compareixença, el seu fill enumera un per un els cotxes que sa mare nega que té. La declaració de Marta Ferrusola ens va permetre entendre amb exactitud, d'altra banda, què vol dir, per a segons qui, "no tenir ni cinc": presentar una declaració de patrimoni per valor d'un milió cent-quaranta mil euros. Gràcies per l'aclariment.

Però la lliçó magistral la va donar JPF. La llarguíssima compareixença del júnior dels Pujol hauria de ser estudiada i analitzada minuciosament, d'ara en endavant, a totes les facultats de ciències polítiques, a totes les escoles de negocis i en qualsevol carrera que doni una mínima importància a l'estudi de la retòrica.

Pujol Ferrusola va començar per marcar ell les regles del joc, negant-se a plantejar la sessió com un joc de preguntes i respostes curtes i substituint aquest mètode (l'habitual en la comissió) per una sola resposta global al final del torn de preguntes de cadascun dels diputats. La diferència pot semblar poc rellevant, però és vital. Fent-ho d'aquesta manera, s'evita la confrontació dialèctica i la possibilitat que l'interlocutor detecti sobre la marxa clivelles en el teu discurs i les posi en evidència. (Nota per als ingenus que no troben utilitat en les humanitats: qui va assessorar el júnior coneix perfectament la diferència entre la dialèctica i la retòrica i sens dubte ha llegit Protàgores, Plató i Aristòtil.) Amb el seu subtil canvi de mètode, Pujol Ferrusola va controlar del tot el tempo i el contingut de les seves respostes i va convertir el seu torn d'intervenció en una demostració de força exuberant, que fa petit i ridícul qualsevol adversari.

Però hi ha molt més. El control de la mirada de JPF sobre els diputats és digne d'una tesi doctoral. Durant els 26 segons (26!) que Oriol Amorós triga a trobar entre els seus papers el nom de les empreses de JPF, aquest últim manté la seva mirada desafiant clavada sobre el diputat, amb breus llambregades de control dirigides al conjunt de la sala, que posen de manifest qui controla la sessió. A partir d'aquest moment, l'examinat va deixar de ser el fill gran dels Pujol. Ell era qui examinava i posava nota als diputats. I van suspendre tots de manera estrepitosa.

Els incauts diputats devien esperar trobar-se un plat mengívol i van preparar un qüestionari de fireta, que no va aconseguir arrencar a JPF, malgrat les gairebé cinc hores d'interrogatori, ni una paraula més de les que ja havia pronunciat davant del jutge Ruz (i que, per cert, els senyors diputats haurien fet santament de llegir-se abans de fer el ridícul). Segurament tampoc s'havien llegit les pàgines amb què Francesc-Marc Àlvaro descriu a Ara sí que toca (2003; sí, 2003!) el caràcter de Jordi Pujol Ferrusola: "Tot un teatre audaç -a vegades certament temerari fins a extrems insospitats- d'implícits que han convertit aquest fill de Pujol "en un especialista", assegura un veterà convergent, "a circular per terrenys perillosos sense que es pugui determinar si trepitja la línia contínua o no, perquè moltes vegades els seus contactes no són ni legals ni il·legals, senzillament formen part de la vasta i imprevisible franja d'allò que no està regulat en cap sentit, al marge d'eventuals judicis ètics que no tindrien cap repercussió jurídica"". Ni ètics, ni jurídics, ni polítics. JPF va sortir del parlament molt més fort que no hi havia entrat, havent demostrat què vol dir, exactament, tenir poder, i havent posat de manifest que el nostre parlament, el poder, ni tan sols l'ensuma.