La inconsistència europea

"Els estats membres més grans i poderosos (Alemanya, França i el Regne Unit) no disposen d'un projecte conjunt, sinó d'interessos nacionals en pugna"

28.02.2015 | 09:00
La inconsistència europea

La gestió de la crisi econòmica per les autoritats de la Unió Europea (UE) la prolongarà durant molt temps més. És difícil predir la sort de la moneda única en aquestes circumstàncies, tot i que la sortida de l'euro per part de Grècia provocaria atacs especulatius enormes contra el deute públic dels estats més febles de l'Eurozona. Cada dia resulta més evident que la política d'austeritat imposada per Berlín, a més de privar de present i de futur diverses generacions d'europeus, està minant les bases de la integració d'Europa. Per a més escàndol, aquesta política es relaxa excepcionalment només quan es tracta dels incompliments del dèficit d'Alemanya i França.

Encara que jurídicament pot considerar-se-la una Confederació, dotada d'òrgans propis amb competències definides en els trac?tats, la UE està mancada completament de direc?ció política unitària. Els estats membres més grans i poderosos (Alemanya, França i el Regne Unit) no disposen d'un projecte conjunt, sinó d'interessos nacionals en pugna. Tots ells estan traint el somni integrador de la unitat europea i mai més faran una altra cosa. Es podria tolerar (amb gran resignació, per descomptat) que Wolfgang Schäuble fos el ministre de Finances d'una Europa unida. En canvi, és totalment intolerable que tota la UE hagi d'acatar el "Diktat" alemany de rígida austeritat. Però en això estem.

Com que no hi ha una direcció política europea, falta, és clar, una política exterior comuna i una força militar conjunta. Aquesta segona mancança la supleix l'OTAN, que en realitat no controla la UE, ni cap dels estats que la componen, sinó el Govern nord-americà. Per fortuna, es dirà potser, tenint en compte la impossibilitat d'adoptar a nivell europeu cap decisió seriosa i coherent per part de nacions encara deutores de la seva rivalitat històrica.

Amb una debilitat estructural així, és d'idiotes desafiar Rússia no només adme?tent els seus antics estats satèl·lits a la UE, sinó en la mateixa Aliança Atlàntica, que d'aquesta manera actua en les fronteres de l'antiga metròpoli soviètica. La situació actual d'Ucraïna revela l'explosió incontrolable de la indignació russa. També aquí, de manera nècia i imprudent, la UE va competir amb Moscou per l'associació dels ucraïnesos a aquest mercat acèfal i inconsistent que és Europa, en el qual segons sembla hi caben tots menys la musulmana Turquia. Ara bé, com que no hi ha una Europa políticament unida -hi ha 500 milions de consumidors, no de ciutadans-, han estat Merkel i Hollande els quals, pel seu compte, van intentar a Minsk convèncer Putin que deixés de donar suport (o més aviat promoure) la secessió violenta de Donestsk i Lugansk. Putin, orgullós descendent de l'Horda d'Or, va torejar aquesta pudorosa parella d'aspecte casolà i menestral com va voler. Què farà a continuació Vladímir Vladímirovitx? Ningú no ho sap, però la pífia ucraïnesa ha deixat en evidència davant del món sencer, una altra vegada, la inanitat d'Europa, en conjunt i per separat.

Certament, no falten veus que suggereixen la massiva dotació d'armes ofensives a l'exèrcit ucraïnès i l'ensinistrament d'aquest. La qual cosa constituiria un disbarat gravíssim, perquè el pas següent seria el suport logístic i la cobertura aèria i després, ineluctablement, l'enfrontament militar directe amb els russos. En suma, la catàstrofe. Respectem, com sembla de sentit comú, la geopolítica i la història. A Rússia cal oferir-li un encaix atractiu a Europa, infondre-li un sentiment de seguretat territorial i oferir-li l'acord econòmic més estret possible. Partint d'aquest marc previ, a Ucraïna han de coexistir la influència russa i l'europea. Així tots hi sortiríem guanyant. Més de segle i mig després una nova guerra de Crimea suposaria un absurd criminal.

Els països de la UE pateixen altres greus mals: la massiva immigració africana i d'Orient Mitjà i un terrorisme gihadista davant del qual es reacciona mitjançant l'inadmissible expedient de retallar les llibertats de tots, algunes de les quals són d'origen multisecular. A aquest pas importarem el model de Guantánamo, si és que Londres no ho està fent ja des de fa anys. Ressorgeix a més el dimoni de l'antisemitisme per obra de la socialment desestructuradora crisi econòmica; i això és particularment significatiu del declivi de l'europeisme, ja que els jueus han estat tradicionalment el fonament cosmopolita d'Europa. Els pocs descendents dels que van patir l'Holocaust que queden entre nosaltres han rebut recentment la crida de Netanyahu perquè es traslladin a residir a Israel. Si ho fan, serà un altre cop simbòlic al projecte d'unitat europea i un signe de la tornada de la cara leprosa del feixisme.

Allà on no hi ha antisemitisme en sentit estricte, hi aflora, en canvi, un cada vegada més difús sentiment de xenofòbia, en diversos graus, des del cru euroescepticisme (pur nacionalisme antieuropeista) fins al furibund antiislamisme. Uns voldrien retirar el Regne Unit de la UE i celebrar un referèndum sobre la qüestió, que Cameron ha tingut la debi?li?tat oportunista de prometre, fins i tot anant en contra dels interessos financers de la City. Altres voldrien depurar les seves societats d'un component multiètnic i multicultural que els sembla insuportable. Per tot Europa campen l'histerisme col·lectiu, el simplisme polític i el xovinisme. El conti?nent s'ha tornat iracund i ignorant. Més que mai cal un gir radical en la política econòmica, apostant per l'expansió sense abdicar de la responsabilitat i sense incórrer en demagògies. Ni en discriminacions.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema