Teresa Colom era coneguda fins ara en el món literari sobretot per les lectures magistrals que fa dels seus poemes, que no són mers esclats emotius, sinó que constitueixen el fruit sàviament destil·lat d'experiències treballades des d'una reflexió lúcida i commoguda. Amb la publicació de La senyoreta Keaton i altres bèsties, aquesta brillant escriptora andorrana s'incorpora al territori subtil i complex de la narració breu. Ho fa amb cinc contes on la bellesa i la monstruositat, el món quotidià i el meravellós conflueixen. Des d'una mirada de vegades descarnada, sovint amarada de tendresa, s'hi succeeixen, en una atmosfera victoriana, històries inquietants que tenen en comú la inserció, en un relat proper a la realitat humil i corrent, de fenòmens i circumstàncies d'una condició onírica, on els anhels, les obsessions, els malsons... penetren en la vida concreta i aparentment s'hi normalitzen, en una articulació que ens fa pensar en Franz KafkaPere Calders.
Teresa Colom, a més, hi plasma una connexió íntima amb la naturalesa, que no es mira des de fora (a La Maison Desirchamp anota: "sentien que som part de tot el que existeix") i que s'expressa, en un empeltament amb el cos humà, que veu superades les fronteres que el distingeixen, en algunes de les criatures que habiten en aquest llibre. I des d'aquí l'autora ens convida a posar-nos en la pell dels qui són vistos com a estranys i tenen dificultats afegides per afrontar les ombres i les ferides de l'existència. Teresa Colom transmet pietat i compassió envers unes criatures efímeres, marcades per limitacions físiques i per circumstàncies adverses.
Tendim a obviar la mort i ocultem les discapacitats, perquè ens allunyen del confort, de la felicitat superficial... Ara bé, la mort i la vida estan entrelligades, com ens explica Teresa Colom a El nen de Mortson: "Moltes mares morien. Molts nadons morien. Estar tan a prop de l'inici de la vida era estar-ho de la mort". El nen protagonista d'El fill de l'enterramorts, Woody, quan es mira la gent que hi ha al mercat, "se'ls imaginava amb aquells ulls que no miraven, els dels morts".
Ens trobem davant d'una obra exquisidament escrita, que reflecteix el talent i el rigor que caracteritzen la literatura de Teresa Colom, que, sense abandonar en cap moment la sensibilitat lírica ("Feia l'efecte que la nit era un mar"), construeix una prosa convincent, que ens sorprèn per la seva capacitat d'endinsar-nos en universos situats en un altre temps i en una altra geografia, on s'esdevenen episodis que tenen elements surrealistes i que ens desconcerten alhora que ens fascinen.
A La senyoreta Keaton i altres bèsties Teresa Colom se'ns hi mostra enigmàtica i polièdrica, però no enlaira murs amb els lectors, sinó que els interpel·la i en ocasions en busca la complicitat. Els desenllaços dels contes ens produeixen perplexitat, però se'ns fan coherents vistos en conjunt. Ingenuïtat, tristesa, ironia convergeixen en un llibre breu, però d'una gran consistència, que eixampla reeixidament la trajectòria de Teresa Colom.
