Escolto les Variacions Goldberg de Bach en una versió al piano que va gravar la gran Maria Yudina a Moscou, el 1968, dos anys abans de la seva mort, i que em va enviar fa temps Dani Capó. Durant molts anys es va creure que Bach havia compost les Variacions Goldberg perquè l'ambaixador rus a la cort de Saxònia -el comte Keyserlingk- tenia un insomni pertinaç i va creure que la música de Bach podria servir per curar-lo o almenys alleujar-lo. I com que el comte tenia al seu servei un jove virtuós del clavecí anomenat Johann Goldberg, li va demanar a Bach que compongués per a ell unes peces que poguessin alegrar-li les llargues nits en blanc. Bach va complir l'encàrrec, pel qual va rebre la recompensa de cent lluïsos d'or. I una vegada que el comte rus va tenir la partitura de les Variacions, obligava a dormir a l'avantcambra el pobre Goldberg, que només tenia 14 anys, i a qui despertava a mitja nit quan l'insomni no el deixava en pau. "Estimat Goldberg -deia llavors el comte-, toca per a mi una de les meves variacions". I el pobre Goldberg, somnolent i tremolant de fred, havia de posar-se a tocar les complexíssimes peces de Bach per entretenir el gran senyor, que l'escoltava des del llit.

Aquesta història és meravellosa, sens dubte, perquè ens pot fer creure en les funcions terapèutiques de la música, però és molt possible que sigui falsa. Qui va divulgar aquesta història va ser un deixeble de Bach que la va explicar en una biografia escrita molt després de la mort del músic. En cap altre document va quedar constància que les coses haguessin estat així. I per si fos poc, les Variacions es van publicar en vida de Bach i no portaven cap dedicatòria, cosa molt poc probable si fos cert que les havia compost per al comte Keyserlingk. Però la història de l'insomni del comte i del caràcter terapèutic de les Variacions va córrer durant anys i anys. Fins i tot va arribar a tenir una curiosa derivació posterior, quan Stalin, dos segles després, va sentir a la ràdio Maria Yudina tocant un concert de Mozart. Stalin també patia insomni i va cridar als seus assistents perquè li aconseguissin el disc. Com que el que havia sentit Stalin era un concert en directe, i no un disc, els subalterns -que sabien com les gastava el cap- varen córrer a despertar Yudina i la van portar a corre-cuita a un estudi de gravació. Després van reunir una orquestra i van obligar la pianista a tocar el mateix concert de Mozart. Un equip de gravació el va enregistrar en directe i allà mateix va premsar una única còpia en disc. L'endemà, Stalin va tenir el seu disc del concert de Maria Yudina.

Aquesta altra història també podria ser falsa, però no ho és. És certa, rigorosament certa, i mostra a les clares com funciona el poder. Imagino que Stalin coneixia la història del comte i el seu pianista i que li va agradar saber que l'havia reviscut a la seva manera. I avui en dia, estic segur, aquestes mateixes coses succeeixen de la mateixa manera. I només cal pensar en el que passa quan el gran cap d'una multinacional té un capritx com el que va sentir Stalin en aquella nit d'insomni.

Però el més interessant de la història de l'insomni que va provocar les Variacions Goldberg és la nostra predisposició a creure'ns tot el que confirmi les nostres idees o els nostres prejudicis. I si ens agradava creure'ns la teoria de l'insomni del bon comte, que va poder ser alleujat per la música de Bach, era perquè aquesta història ens permetia pensar que el món s'ajustava als nostres millors desitjos: la música, per exemple, era capaç de curar-nos dels nostres mals, i els comtes -o els grans senyors- sempre eren bons i magnànims. I per la mateixa raó, avui dia hi ha milers de persones que creuen que Luis Bárcenas no és més que un murri consumat que va enganyar els candorosos dirigents del PP, o que els líders de Podem tenen la fórmula màgica per solucionar tots els problemes de la societat espanyola, o que la independència de Catalunya serà com la hipnòtica música de Bach que molt aviat farà més agradable la vida de tots els catalans insomnes per culpa de l'opressió espanyola. I tots, d'una manera o altra, ens empassem les grans mentides i les majors manipulacions, perquè necessitem creure que la vida és tal com ens agradaria que fos, i no com en realitat és. I per això, de nit, quan no podem dormir, ens agrada imaginar que diem: "Estimat Goldberg, toca per a mi una de les meves variacions".