Aquest es el títol d'un espectacle de dansa que vostès no veuran maiÉo potser sí. Un nom per a una obra escènica, amb errada d'estil voluntàriament inclosa, evocador d'un moment pel qual tots hem passat: la bellesa quotidiana que es pot transformar en moment únic i irrepetible. En tot cas, fa uns dies vaig poder assistir a la representació pública d'aquesta petita obra d'art al Teatro del Abasto de Buenos Aires, un espai teatral fora dels circuits comercials del carrer Corrientes, però on he descobert petites meravelles. No tindria res d'especial aquest meu gaudir d'un treball de dansa fet per quatre ballarins en escena, dos homes i dues dones, si no fos perquè un parell tenen més de setanta anys i els altres dos podrien ser els seus néts. Feia temps que no se'm despertava tanta tendresa assegut en el pati de butaques d'un teatre. Cossos grans, vells, viscuts es complementen, rellisquen i es barregen amb cossos joves, durs i bells. Mirades cansades però plenes de força viscuda es creuen amb mirades nascudes d'encara una insolent joventut. Quina combinació tan poc usual, tan impactant, tan barreja de patetisme amb esperança i tan generadora de mil reflexions que a vegades fan mal i a vegades son balsàmiques.

Perquè l'art, el fet creatiu, ha de servir per construir la nostra particular màquina de preguntes incòmodes, generadora de respostes energètiques que abonen l'arbre de la nostra saviesa particular. Quan de sobte algú et remou la consciència i et fa la pregunta: per què un ballarí de clàssic o de contemporani no pot mostrar el seu art mes enllà dels 40?, t'adones que hem creat una societat injusta amb els que més en saben. El món de la dansa és molt particular i sempre s'ha dit que a partir dels 40 ja pots anar pensant a retirar-te. Eleonora Comelli, la directora, una dona valenta i que va a contra corrent, ens demostra en aquest cas que la dansa contemporània no té edat i et fa entendre que els prejudicis els tenim els espectadors i no pas els ballarins.

Hi ha un moment de l'espectacle en què, a traves d'imatges projectades, el marit d'una parella gran, que ha gaudit d'una joventut plena, confessa que no vol obrir l'àlbum de les fotografies familiar perquè això li fa mal. Li fa mal veure com el temps ha passat i com aquells dos joves que van ser un dia, plens d'energia i de projectes, ara s'han fet grans i han perdut l'empenta de la joventut. Fer-se gran amb felicitat, un gran repte! La nostra societat europea ?benestant ha generat l'associació de vellesa amb conformitat i aquest espectacle que he pogut presenciar ens demostra que tot pot ser el que nosaltres volem que sigui, saltant obstacles, lliure de compromisos enverinats.

Viure! Viure en harmonia amb un mateix, amb les tanques que nosaltres haguem escollit però que no ens hagin impostat. El cos, finalment, és una nosa que ens lliga davant la immensitat de les idees i dels somnis possibles. Que blau que és aquest mar que ens fa lliures de presons i ens permet navegar mes enllà de la matèria que ens esclavitza innecesàriament!