La croada de l'Estat a favor de l'austeritat comporta un marcatge implacable de les finances municipals que, més enllà de la tutela financera, retalla l'autonomia dels ajuntaments. En aquesta línia, el Reial decret llei 17/2014 disposa que totes les operacions financeres subscrites per les corporacions locals estaran subjectes al principi de prudència financera.

La resolució de 5 de febrer de 2015 de la Secretaria General del Tresor i Política Financera, que depèn del ministre De Guindos, defineix el principi de prudència financera com el conjunt de condicions que han de complir les operacions financeres per minimitzar el seu risc i el seu cost. Boniques paraules!

A la pràctica, s'imposen de forma unilateral uns límits als tipus d'interès i comissions dels préstecs amb el propòsit d'aconseguir clàusules més favorables per a les entitats locals. Però l'infern està farcit de bones intencions.

Aleshores, quina és la mare dels ous d'aquest control tan exhaustiu d'un govern que presumeix de ser un paladí del lliure mercat? Doncs evitar que els municipis facin inversions finançades mitjançant préstecs i con?tinuar amb els objectius de rebaixar el deute municipal i que el superàvit ajudi a eixugar el dèficit de l'Estat i les comunitat autònomes. A més, les condicions dels préstecs varien en funció del comportament de l'Ajuntament si compleix l'estabilitat (tenir superàvit), si no supera el sostre de la despesa, si no sobrepassa el límit del deute i si paga els proveïdors en el període legalment establert. A tall d'exemple, els "bons ajuntaments" que demanin un préstec a 10 anys el tipus d'interès màxim que hauran d'acceptar és de l'1,90% a tipus fix i, si és a tipus variable (euríbor anual), serà de l'1,523%. Si es tracta d'un "ajunta?ment dolent", el tipus fix serà del 2,25% i de l'1,873% a tipus variable (euríbor anual). Per tant, s'anul·la la possibilitat de negociació.

En la realitat, si totes les ofertes dels bancs se situen en els màxims permesos, desapareix la competència. També pot passar que no presentin propostes si consideren que les pautes no s'avenen a les expectatives del negoci bancari. I els diners romandran en els bancs sense afluir per finançar inversions públiques.

En fi, teològicament, la prudència és una virtut que es manifesta en la capacitat de jutjar correctament una situació i no actuar prenent riscos innecessaris. I la coacció és la violència material o moral exercida sobre algú per a obligar-lo a fer quelcom.

Doncs bé, la prudència financera, que no es discuteix que sigui necessària, però aplicada de forma coactiva als ajuntaments, és un prova més de l'intervencionisme paranoic del Govern central.