Ryanair: si és tan senzill per què

no es fa?

Carles Mallart. Empresari Turístic.

President FundaciÓ P. Perjada de Sant

NarcÍs. Girona.

El passat dia 2 escribia a DdG l´article Ryanair: problemes i solucions. Són diversos els amables lectors que van fer algunes observacions i preguntes que m´agradaria compartir. Un d´ells em deia: «si el que proposes és tan senzill, per què no es fa?». Les solucions proposades eren rebaixar les taxes aeroportuàries de Girona i Reus a un terç de les de Barcelona i a partir d´aquí, recomanar, induir, organitzar, reconduir... els vols a Catalunya a través d´una gestió centralitzada per i des de Cata­lu­nya. La meva resposta: els camins del senyor són inescrutables i els d´Aena, Adif i companyia, molt més. Analitzem els dos aspectes clau per no perdre viatgers a Girona i Reus i no perjudicar Barcelona:

Primer.- Les companyies de low cost busquen l´optimització dels temps i aterratges, estades d´avions amb entrada/sortida de passatgers i enlairements. En tot això Girona i Reus són ideals, avions a prop de pistes, la gent va i ve a peu des de la terminal fins als avions i viceversa, amb l´estalvi de temps i diners que això comporta. Com poden suposar, a Barcelona, si sumem la T1 amb la T2, amb un volum de passatgers de low cost superior als 26 milions de persones/any, i pujant, a part dels vols intercontinentals, xàrters, europeus... moltes vegades, per no dir cada dia, es col·lapsen les terminals, pistes, hi ha cua d´avions per enlairar-se i aterrar i tot això té un cost important de despeses d´aeroport. Si a això li sumem que els aeroports de Giro­na i Reus estan pràcticament amortitzats i al de Barcelona, sobretot la T1 (nova), el cost d´amortització/funcionament és estratosfèric, no pot ésser la unificació actual de taxes gairebé iguals de Barcelona amb Girona i Reus. No crec en les subvencions, com es feia abans de pagar a Rayanair uns 4 milions d´euros ­l´any per 4 milions de passatgers/any, posem per cas; això era la teoria de l´autoengany per tots plegats i això no vol dir que al principi, fa més de deu anys, no fos necessari, però ara no s´escau. En canvi, amb una política de taxes aeroportuàries amb costos reals per a cada aeroport, sí que pot representar no menys de 20, 30, 60 o més euros d´estalvi per bitllet i trajecte.

Segon: no veig necessari anar a buscar cap companyia si pràcticament les tenim totes aquí al costat, a l´aeroport de Barcelona, a 110 km aproximadament per carretera. Amb una optimització de taxes aeroportuàries, i l´estalvi considerable en cada bitllet, totes s´interessarien pel te­ma i si a això li sumem que caldria reorientar-les, conduir-les, suggerir-les, estudiant bé les rutes i «tempos», tot plegat crec que seria una gran solu­ció per a les companyies, els passatgers i les nostres comarques. Què és millor, un aeroport de Girona amb 5 milions de passatgers l´any, amb taxes ajustades, amb molt de negoci induït, amb estalvi de tempos, aparcaments d´avions, o un aeroport de Girona com el que s´entreveu si no fem res, que acabarà essent fantasmagòric, marginal i que té tota la pinta de convertir-se en una instal·lació del tipus militar, posem per cas, on importen poc els fluxos de vols, que es deteriora i fa i perdre diners? I si és tan senzill, per què no es fa? I el gran dubte: permetrà Barcelona aquesta realitat d´un estudi acurat de costos/amortitzacions? Tinc els meus dubtes, excepte que un lideratge fort a la Generalitat, amb sentit de país i disposant de la gestió pròpia globals dels aeroports de Catalunya, impo­sés els criteris de país i de costos. Tampoc crec en el desviament del TGV projectat (encariment de temps), ara que vénen eleccions, a dos km de l´aeroport de Girona amb autocars llançadora. Sempre m´han agradat els avions, trens, vaixells... una debilitat, què hi farem.

Carta a tots els avis moderns

Kim Durall. BANYOLES.

Passejava sobre les espatlles el meu nét de tot just un any per Banyoles. El petitó assenya­la­va amb el dit tot el que li cridava l´a­tenció. Va assenyalar els fanals d´en­trada a una torre. Ens hi acostem. Els va empènyer tots amb el dit, a veure si s´encenien. I va provar amb els porters electrònics de les cases. Vam córrer diverses vegades abans que sortissin els amos. Igual amb els robotets tediosos d´acer inoxidable dels pàrquings. Va ficar-hi 50 cèntims de la meva butxaca. Va tocar les tecles, vam agafar el paper i ens en vam anar caminant. Convindria que els nens no jugues­sin tant amb maquinetes de botons, amb mòbils, comandaments a distància i els munts de trastos del mercat de xips de moda. Al final, creuran que tothom funciona amb botons, i mira que si els agafa per prémer-nos amb el dit els ulls, quedarem més cecs que Llàtzer sepultat, tots els avis!; acompa­nyats per gossos pigalls, també cecs, i venent cupons amb una màquina de botons.