Ryanair: si és tan senzill per què
no es fa?
Carles Mallart. Empresari Turístic.
President FundaciÓ P. Perjada de Sant
NarcÍs. Girona.
El passat dia 2 escribia a DdG l´article Ryanair: problemes i solucions. Són diversos els amables lectors que van fer algunes observacions i preguntes que m´agradaria compartir. Un d´ells em deia: «si el que proposes és tan senzill, per què no es fa?». Les solucions proposades eren rebaixar les taxes aeroportuàries de Girona i Reus a un terç de les de Barcelona i a partir d´aquí, recomanar, induir, organitzar, reconduir... els vols a Catalunya a través d´una gestió centralitzada per i des de Catalunya. La meva resposta: els camins del senyor són inescrutables i els d´Aena, Adif i companyia, molt més. Analitzem els dos aspectes clau per no perdre viatgers a Girona i Reus i no perjudicar Barcelona:
Primer.- Les companyies de low cost busquen l´optimització dels temps i aterratges, estades d´avions amb entrada/sortida de passatgers i enlairements. En tot això Girona i Reus són ideals, avions a prop de pistes, la gent va i ve a peu des de la terminal fins als avions i viceversa, amb l´estalvi de temps i diners que això comporta. Com poden suposar, a Barcelona, si sumem la T1 amb la T2, amb un volum de passatgers de low cost superior als 26 milions de persones/any, i pujant, a part dels vols intercontinentals, xàrters, europeus... moltes vegades, per no dir cada dia, es col·lapsen les terminals, pistes, hi ha cua d´avions per enlairar-se i aterrar i tot això té un cost important de despeses d´aeroport. Si a això li sumem que els aeroports de Girona i Reus estan pràcticament amortitzats i al de Barcelona, sobretot la T1 (nova), el cost d´amortització/funcionament és estratosfèric, no pot ésser la unificació actual de taxes gairebé iguals de Barcelona amb Girona i Reus. No crec en les subvencions, com es feia abans de pagar a Rayanair uns 4 milions d´euros l´any per 4 milions de passatgers/any, posem per cas; això era la teoria de l´autoengany per tots plegats i això no vol dir que al principi, fa més de deu anys, no fos necessari, però ara no s´escau. En canvi, amb una política de taxes aeroportuàries amb costos reals per a cada aeroport, sí que pot representar no menys de 20, 30, 60 o més euros d´estalvi per bitllet i trajecte.
Segon: no veig necessari anar a buscar cap companyia si pràcticament les tenim totes aquí al costat, a l´aeroport de Barcelona, a 110 km aproximadament per carretera. Amb una optimització de taxes aeroportuàries, i l´estalvi considerable en cada bitllet, totes s´interessarien pel tema i si a això li sumem que caldria reorientar-les, conduir-les, suggerir-les, estudiant bé les rutes i «tempos», tot plegat crec que seria una gran solució per a les companyies, els passatgers i les nostres comarques. Què és millor, un aeroport de Girona amb 5 milions de passatgers l´any, amb taxes ajustades, amb molt de negoci induït, amb estalvi de tempos, aparcaments d´avions, o un aeroport de Girona com el que s´entreveu si no fem res, que acabarà essent fantasmagòric, marginal i que té tota la pinta de convertir-se en una instal·lació del tipus militar, posem per cas, on importen poc els fluxos de vols, que es deteriora i fa i perdre diners? I si és tan senzill, per què no es fa? I el gran dubte: permetrà Barcelona aquesta realitat d´un estudi acurat de costos/amortitzacions? Tinc els meus dubtes, excepte que un lideratge fort a la Generalitat, amb sentit de país i disposant de la gestió pròpia globals dels aeroports de Catalunya, imposés els criteris de país i de costos. Tampoc crec en el desviament del TGV projectat (encariment de temps), ara que vénen eleccions, a dos km de l´aeroport de Girona amb autocars llançadora. Sempre m´han agradat els avions, trens, vaixells... una debilitat, què hi farem.
Carta a tots els avis moderns
Kim Durall. BANYOLES.
Passejava sobre les espatlles el meu nét de tot just un any per Banyoles. El petitó assenyalava amb el dit tot el que li cridava l´atenció. Va assenyalar els fanals d´entrada a una torre. Ens hi acostem. Els va empènyer tots amb el dit, a veure si s´encenien. I va provar amb els porters electrònics de les cases. Vam córrer diverses vegades abans que sortissin els amos. Igual amb els robotets tediosos d´acer inoxidable dels pàrquings. Va ficar-hi 50 cèntims de la meva butxaca. Va tocar les tecles, vam agafar el paper i ens en vam anar caminant. Convindria que els nens no juguessin tant amb maquinetes de botons, amb mòbils, comandaments a distància i els munts de trastos del mercat de xips de moda. Al final, creuran que tothom funciona amb botons, i mira que si els agafa per prémer-nos amb el dit els ulls, quedarem més cecs que Llàtzer sepultat, tots els avis!; acompanyats per gossos pigalls, també cecs, i venent cupons amb una màquina de botons.