Cartes

JOSEP PUIGGROS GAFAROT. palamÓS.

Aquesta passada nit he escoltat a Catalunya Ràdio, en el programa La nit dels ignorants, el drama que viuen unes famílies amb okupes dins de casa seva, que no tenen qui els defensi i recorren a la ràdio (crec que puc donar la meva opinió i així ho faré). Fa ja molts anys un amic, gestor i administrador de finques, m'explicava la figura del "llogater barrut", el que llogava un pis, pagava el primer mes i deixava de pagar, això li permetia estar de gorra més d'un any i quan el feien fora agraïa l'estada destrossant-lo i anava per un altre pis.

Ara tenim la figura dels okupes, aquests no lloguen, directament rebenten una porta o finestra i es colen dins del pis, creant un verita?ble malson al propietari de torn, ja que la figura de l'okupa no està recollida dins la llei, i a més alguns municipis els faciliten l'empadronament. Si un propietari es vol empadronar li demanen l'escriptura de propietat, si és llogater, contracte o rebut d'aigua o llum al seu nom, però si és okupa només ha de justificar que està ocupant un pis (alguns ajuntaments es prenen la molèstia d'enviar un funcionari a comprovar-ho) i si el propietari afectat té la idea de tallar-los el subministraments d'aigua o llum es pot trobar amb una denúncia per coaccions, que ja és la pera.

És molt penós que la justícia, que en el cas dels bancs és molt directa i de vegades dura en relació amb els que no poden pagar una hipoteca, en el cas d'"okupes i morosos barruts" sigui tan permissiva. Ja seria hora que els que legislen comencin a fer alguna cosa, que per això els paguem, perquè qualsevol família es pot trobar tornant d'unes vacances amb el pany de la seva porta canviat i haver de trucar a La nit dels ignorants per falta de la legislació pertinent.

Abraçar per ofegar

Mateu Frigolé Teixidor. canet d'adri.

Vàrem veure a la TV la forta encaixada del ministre Luis de Guindos amb l'atribulat Varufakis, va ésser com l'anomenada abraçada de l'ós, aparent demostració d'afecte que en el fons amaga la traïdoria. Tots hem vist en els dibuixos animats de l'Astèrix quan l'Obèlix, amb les seves innocents abraçades, trencava el costellam dels pobres romans. No crec que el ministre grec es deixi engatussar per aquest prodigi de l'economia espanyola, sap molt bé que tenim un deute d'un bilió d'euros que tampoc podrem tornar mai. Com a bon ballador del sirtaki, ara saltem cap aquí i després ho farem cap allà, té molt clar que l'única solució és sortir de l'euro. Posar tota la fàbrica de moneda en marxa, fabricar dracmes a tot drap i amb aquest paper moll pagar els deutes. Això va passar als alemanys als anys 20, feien falta 8.000 marcs per adquirir un dòlar i llavors deien que sortia més barat empaperar una habitació amb bitllets de curs legal que amb el paper normal. Potser farà falta un gran vaixell per traslladar els contenidors de drames (volia dir dracmes) cap als ports europeus, però tot sigui per donar feina als fabricants de paper, als tintorers, als vells aturats de la fàbrica de divises, a la gent del port i als vaixells.

En Varufakis ho pensa i riu per sota el nas; l'abraçada de l'espanyol no li ha agradat, sap que només qui ha menjat alls et pot donar una paraula d'ànim.

Sense esma

no es fa país

JOAN JANOHER I SADURNI. FORALLAC.

Fa la sensació que ens encantem i mirem les musaranyes. No podem continuar fent-nos els màrtirs dels impossibles que nosaltres mateixos generem, ja que allò que diu la dita que tots els camins et porten a Roma, per a una part dels catalans no deu ser així. Almenys, les perspectives que van venint són prou eloqüents envers les possibilitats d'assolir el somni del nostre poble; llavors, dintre un mar incomprensiu de dubtes, frenem la força del seu inici.

Se'ns apaga l'ímpetu del desenvolupament de voler ser una nació, malgrat que l'esperit d'una majoria es quedi endèmic, pensant amb els impossibles. Perquè aquell procés amb afany victoriós comença a desemparar-se sense confiar-hi i ens caldria recuperar la disposició d'assolir-ho esperançats, essent l'única via de sobirania desitjada, on la voluntat de tots hauria de donar suport a aquest acord com a signe generalitzat de pensament i no caure dins la síndrome més negativa.

Som un país ple d'aptituds, admirats per les nostres virtuts, amb molta empenta, hi ha més emprenedors formant un engranatge de recursos propis de la nostra identitat, havent aconseguit un gran respecte i reconeguts arreu pel nostre tarannà. Tenim un ampli sentit de responsabilitat, no ens manca pas l'esma, ni tampoc som endèmics a l'hora de prendre decisions. Tots plegats hem de véncer les febleses per enfortir el nostre pensament que "els pobles són el que els seus ciutadans volen ser".

Història metafòrica real

Joan Boronat Lecha. BLANES.

(Els noms i llurs acrònims són ficticis). Elena (E) i Cristòfol (C) tenen problemes de convivència. Ella, la molt bandarra, viu a costa d'ell, i, a més a més, el denigra constantment. Els amics d'ella, Pelayo Pérez (PP), Pedro-Santiago Ortiz Expósito (PSOE), Úrsula Pisuerga i Díez (UPyD) i altres, fills i néts de ministres del franquisme o els indignats de la Puerta del Sol, fan pinya i l'animen que segueixi en règim de mantinguda. Els amics d'ell no acaben de posar-se d'acord. En Carles Ulldemolins Puig (CUP), desitja enviar a pastar fang, com més aviat millor, la pèrfida amistançada; també és el desig de l'Enric Riera Català (ERC) i, diuen, diuen, diuen, que el d'en Constantí Deulofeu Casademont (CDC), tot i que, aquest últim, no té gens d'ànsia, i pot ser que ens sorprengui amb algun as amagat a la màniga del seu soci, constructor de terceres vies, l'Uriel Domènech Camps (UDC), més coneguts com en Constantí i l'Uriel (CiU). Altres, com l'Ignasi Coll Ventura (ICV) i en Pere Salmerón Carrasco (PSC), són uns somiatruites que no acaben de trobar el lloc en aquesta història; s'encaparren que la solució és legalitzar aquesta convivència forçada, amb un casament en règim de separació de béns. S'ha de ser capsigrany per no voler veure la realitat, casar-se en aquestes condicions comporta que a E se li acabi viure com una reina a costa de C, i això no interessa gens a les seves amistats.

Agraïment al personal de l'hospital

Josep Trueta

Josep SÁnchez Minobas. girona.

Des del moment en què et detecten alguna cosa anormal a la panxa i et diuen "no és greu però s'ha de treure", el cap et fa voltes i més voltes. Com que la incertesa pot durar temps, les estones per pensar són llargues i evidentment penses el pitjor: "Si m'ho han de treure no deu ser gaire bo". En el meu cas, tenien raó, no va ser greu i tot va anar bé, gràcies en gran part a les persones.

Vull agrair sincerament la professionalitat i l'amabilitat del doctor Ernest Castro i de tot el seu equip del departament de Cirurgia Digestiva de l'Hospital Josep Trueta de Girona, que varen fer molt fàcil la intervenció quirúrgica i l'estada a l'hospital.