Hem sobreviscut a un altre 8 de març. I a la cançó de l'enfadós de l'empoderament, la lluita contra el patriarcat i la feminització de tot: de la política, de la ciutat i dels bolígrafs de punta fina. No sembla que gaires persones sensates gosin reaccionar davant dels disbarats conceptuals que el feminisme militant aconsegueix posar en circulació cada any per aquestes dates. No ho fa gaire gent, segurament, perquè qualsevol crítica al feminisme està condemnada a ser mal interpretada com una defensa del masclisme. Com serà mal interpretat sense cap dubte també aquest meu escrit.
Una teoria vagament marxista com la de la societat patriarcal, tal com la van desenvolupar i posar en voga autores com Kate Millett (1934) o Christine Delphy (1941) no té pràcticament cap aplicació raonable en una societat com la nostra. La noció de patriarcat associada al desenvolupament del capitalisme pot ajudar a entendre o bé una realitat so?cial que ja no és la nostra, o bé una econo?mia predominantment agrària o protocapitalista, que tampoc, clarament, no és la nostra. Per dir-ho ràpidament: si (tal com diu aquella preciosa auca de ceràmica que hi ha al carrer Petritxol de Barcelona) la senyora Tomasa no hagués sigut una dona de sa casa (és a dir, submisa, discreta, feinera en l'àmbit domèstic però sense poder prendre cap decisió sobre el negoci), el senyor Esteve no hauria fet ni cinc de calaix. D'aquest quadre familiar en podem dir patriarcal, si ens ve bé. Però Santiago Rusiñol va escriure L'auca del senyor Esteve l'any 1907! I d'aleshores ençà no es pot pas dir que hagi plogut poc. Avui per avui, voler sostenir que una societat com la ca?talana respon predominantment a un mo?del patriarcal és, com a mínim, poc precís.
Permetem-nos de concedir, però, que no tinc raó i que en la nostra societat encara s'hi poden detectar traces importants d'organització patriarcal. Hi ha un cas molt evident en què això és així i és en la persistència de la bretxa salarial (el diferencial d'ingressos per hora treballada entre homes i dones), que a Catalunya se situa en un 19%. La bretxa salarial és un fenomen complex i faríem bé de no deduir automàticament que els empresa?ris es dediquen per sistema a pagar menys a les dones per fer la mateixa feina que els homes. Si hi ha casos en què això és així (i han de ser denunciats, perseguits i corregits), convé no oblidar que bona part del problema de la diferència salarial entre home i dona prové del fet que els convenis (pactats per uns sindicats perfectament patriarcals) s'obstinen a dotar amb els salaris més baixos les feines que dins les empreses compleixen majoritàriament les dones.
La pregunta pertinent, però, és la següent: el feminisme és la millor resposta que podem donar per combatre les desigualtats que pa?teixen les dones pel simple fet de ser dones? La resposta, em sembla, és clarament que no. Combatre el masclisme estructural amb feminisme estructural equival a utilitzar les mateixes armes de l'enemic amb el simple objectiu de fer decantar la victòria cap al nostre costat. És a dir, canviar-ho tot per no canviar res. La revolució autèntica no passa per feminitzar res, sinó per posar en pràctica, d'una vegada, la plena igualtat de capacitats i d'oportunitats de l'home i de la dona. Cada vegada que algú fa servir el verb feminitzar em sento incòmode. Jo no vull mascu?li?nitzar ningú i, per tant, ningú m'ha d'exigir que em feminitzi. Cada vegada que sento algú reivindicar el valor de la cura com un valor fe?mení em sento, ja no incòmode, sinó direc?ta?ment insultat. Jo no perdo ni un bri de mascu?linitat per tenir cura, per exemple, dels meus fills. Segrestar uns determinats valors com a femenins i altres com a masculins només accentua encara més una divisió de rols que se suposa que hauríem de combatre i abolir. Jo, si més no, vull combatre-la. No estic gens convençut que el feminisme també ho vulgui. No sento mai, per exemple, cap femi?nista reivindicant l'escàndol que suposa que només un percentatge ínfim de senyores -fins i tot molt joves- sàpiga distingir coses tan elementals com una clau Allen i una clau anglesa, o sàpiga que per penjar un quadre a la paret necessita una broca del 6, o entengui mínimament com funciona un circuit elèctric per poder reparar qualsevol petita averia domèstica. Els homes no tenim cap d'aquests coneixements per transmissió genètica. Els hem hagut d'aprendre pel simple fet de ser homes. De la mateixa manera que hem hagut d'aprendre a fer anar la rentadora i l'escombra, a canviar bolquers i a cuinar. Ho hem fet moguts per la convicció que homes i dones som radicalment iguals. Però ca?da dia constatem que ben poques dones tenen un interès real per ser iguals que nosaltres.
De desigualtat, en la nostra societat, en pateixen els homes (pensem, per exemple, en l'invisible drama personal, social i econòmic que suposa per a molts homes ser víctimes de falses denúncies per agressió a la seva parella) i en pateixen les dones. Si deixéssim de parlar de societat patriarcal, de masclisme estructural i de feminisme, potser començaríem a avançar una mica cap a la plena igualtat d'oportunitats.
