Ameitat del segle XX comença a arrelar el concepte de "patrimoni industrial". Perquè, si patrimoni vol dir possessions i riqueses que s'hereten, no era correcte limitar el concepte, només, a obres i conjunts artístics i monumentals; el món industrial, amb les seves "arqueològiques" estructures, és un patrimoni com un altre. Forma part, igualment, de la Història. Varen ser els anglesos els qui varen alçar la veu a favor d'aquesta valoració; ja els tocava, per la seva paternitat de la Revolució Industrial. Amb la nova consideració es va frenant la destrucció i el deteriorament de bona part dels béns que integren, encara, el patrimoni industrial, es valora, es cataloga i es procura restaurar, en el millor dels casos. Però restaurar uns béns patrimonials d'aquesta naturalesa pot suposar una inversió econòmica elevada o impossible. Per exemple, les colònies fabrils situades a les comarques del Ripollès i Osona, algunes en estat deprobable. La greu crisi econòmica ha fet oblidar un projecte de convertir la conca del Ter en un vertader parc temàtic industrial.
Parlar de patrimoni industrial significa una voluntat que la societat millori el coneixement de la cultura científica i social del passat. En aquest sentit, l'associació Amics de la Unesco de Girona està realitzant uns cicles de conferències sobre patrimoni industrial, amb temes de la diversitat d'aquest patrimoni. Aquest 2015 és el novè any de "Cicle de patrimoni industrial", amb un total de més de 40 conferenciants; hi ha dissertacions complementades amb sortides als llocs concrets de la història que s'ha explicat.
Girona ciutat té un deute amb la memòria del ram industrial. Sí que algú es va recordar de Narcís Xifra i Masmitjà i avui porten el seu nom un carrer i un institut d'ensenyament; però el nom d'aquest enginyer, promotor de l'enllumenat públic de la ciutat, pioner a l'Estat, hauria d'anar acompanyat de més recordatoris d'un passat gloriós i modèlic d'aquesta terra. Hauríem de començar somniant el que haurien pogut conservar els nostres avantpassats, com ara la séquia Monar en tota la seva llargària, accionant continuament màquines, innovacions, treball, en fi; somni pur, és clar, contemplar la séquia Monar lliure de tota edificació ciutadana a les seves vores de vuit quilòmetres i desguassant a l'Onyar bucòlicament, no pas com ho fa ara en una mena d'amagatall, tot vergonyant, a tocar el Pont de Pedra. Però sortim del somni.
En nom del patrimoni industrial mereixeria plena atenció la central elèctrica del Molí, al carrer de Santa Clara, que sempre ha fet molta nosa, no és estimada, tot i que té l'honor de ser la primera central elèctrica municipal que s'instal·lava a Espanya. Mirant enrere trobaríem episodis que havien sigut molt notables a la seva època. Continuem a Girona ciutat: el nom de Planas, Flaquer i Companyia excel·leix en la construcció de maquinària a la segona meitat del segle XIX; extretes d'un treball de l'historiador gironí Josep Clara, a Revista de Girona número 80, hi ha unes dades que s'han de proclamar: va ser una empresa capdavantera en la fabricació de turbines per a l'hidroelèctrica, dels seus tallers varen sortir 1.200 turbines; donava feina a 400 treballadors (any 1901); l'empresa va rebre 4 medalles d'or a l'Exposició Universal de Barcelona, el 1888; es va dedicar a l'enllumenat elèctric que va instal·lar tant al Palau Reial de Madrid com als carrers de 26 ciutats espanyoles.
Tot un patrimoni industrial va desaparèixer físicament amb l'extinció de les velles empreses i amb el recanvi de l'urbanització del territori de les ciutats i rodalies. Girona, entre elles, ha de trobar maneres i ocasions de fer-ne sòlida memòria, justament exemplar.
