El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha dictat un important Acte, l'11 de desembre de 2014, que ha de merèixer la nostra atenció per afectar directament Espanya. El TJUE és clar i contundent al respecte, en estricta aplicació de la doctrina continguda en anteriors sentències en què ha hagut de pronunciar-se sobre l'aplicació de la Directiva de 1999 i de l'Acord marc sobre contractació de durada determinada, recordant que tots dos, amb caràcter general, "s'apliquen a tots els treballadors les prestacions les quals siguin retribuïdes en el marc d'una relació laboral de durada determinada que els vinculi al seu cap". Aquesta vinculació existia en el cas plantejat davant el Jutjat Social, com es desprèn de totes les dades aportades, amb la formalització de dos contractes de durada determinada i la posterior conversió de la relació laboral "en una "relació laboral de caràcter indefinit no fix", d'acord amb la normativa nacional". O dit d'una altra manera, no importa la denominació del contracte sinó l'existència de relacions temporals prèvies que han portat, per incompliment de la normativa legal de l'Estat, a la seva conversió; per dir-ho amb les pròpies paraules de l'acte del TJUE, "no té importància a això que el contracte de treball es denomini després de la seva conversió "contracte indefinit no fix", atès que, com es desprèn de l'acte de remissió, aquesta conversió és una sanció pel recurs abusiu a successius contractes de treball de durada determinada i no modifica la pròpia naturalesa d'aquests contractes". En definitiva, la treballadora que presta els seus serveis per a una Administració Pública en els termes que ho fa la de l'ajuntament granadí "està inclosa en l'àmbit d'aplicació de l'Acord marc".

Resolta la primera qüestió, el TJUE es pronuncia sobre la segona, que versa sobre la conformitat a la normativa europea d'una normativa interna, com s'al·lega que és l'espanyola, que no preveu mesures tendents a evitar la utilització abusiva de la contractació temporal, en la mesura en què una relació laboral indefinida no fixa "pot extingir-se per decisió unilateral de l'empresari de proveir o amortitzar la plaça del treballador de què es tracta, sense abonar cap indemnització, atès que no existeix cap altra mesura efectiva en l'ordenament jurídic intern per sancionar aquests abusos".

EL TJUE insisteix en la seva coneguda doctrina de l'obligació dels Estats membres, quan l'ordenament comunitari no estableixi sancions específiques si es comprova l'existència d'abusos, en aquest cas en l'ús de contractes de durada determinada, i efectivament la Directiva de 1999 no les considera de forma expressa, d'adoptar mesures que posin fre a aquesta actuació contrària a dret, mesures que, afirma, "no només han de ser proporcionades, sinó també prou efectives i dissuasives com per garantir la plena eficàcia de les normes adoptades en aplicació de l'Acord marc". Les modalitats d'aplicació d'aquestes mesures "no han de ser menys favorables que les aplicables a situacions similars de caràcter intern (principi d'equivalència) ni fer impossible en la pràctica o excessivament difícil l'exercici dels drets conferits per l'ordenament jurídic de la Unió (principi d'efectivitat)".

L'adopció, obligatòria, d'aquestes mesures que garanteixin degudament la protecció dels treballadors afectats per l'ús abusiu de la contractació de durada determinada no obliga, però, a la conversió d'aquests contractes en altres de durada indefinida, sinó que deixa a cada Estat la decisió de si adopta una mesura com l'ara plantejada, sense que el TJUE, per no correspondre-li d'acord amb la normativa vigent, "pronunciar-se sobre la interpretació del dret nacional, ja que aquesta tasca incumbeix exclusivament a l'òrgan jurisdiccional remitent o, en el seu cas, als tribunals nacionals competents". Ha de ser, en definitiva, l'òrgan jurisdiccional remitent el que apreciï "en quina mesura els requisits d'aplicació i l'execució efectiva de les sancions establertes pel Dret nacional constitueixen una mesura apropiada per sancionar l'ús abusiu per part de l'Administració pública de successius contractes o relacions laborals de durada determinada".

Doncs bé, com queda degudament exposat i argumentat en la sentència del jutjat, el jutge considera que la normativa espanyola (almenys en la interpretació efectuada pel TS en la data en què es va dictar l'acte) no era eficaç per protegir el treballador indefinit no fix quan l'Administració ocupadora decideix amortitzar la plaça, en tant que permetia extingir el contracte sense cap abonament d'indemnització o compensació econòmica, tot i que aquesta contractació indefinida no fixa derivi d'una conversió de contractes temporals celebrats de forma abusiva per no complir els requisits requerits per la normativa laboral espanyola. Atès que és obligat preveure mesures que posin límit a l'ús abusiu dels contractes temporals, no important que es tracti del sector privat o públic, la conclusió del TJUE, a partir de l'argumentació del jutge espanyol que ha plantejat la qüestió prejudicial, és que l'Acord marc "s'ha d'interpretar en el sentit que s'oposa a una normativa nacional, com la controvertida en el litigi principal, que no inclou cap mesura efectiva per sancionar els abusos, en el sentit de la clàusula 5, apartat 1, del dit Acord marc, resultants de l'ús de successius contractes de treball de durada determinada en el sector públic, atès que en l'ordenament jurídic intern no hi ha cap mesura efectiva per sancionar aquests abusos".

La pregunta que sorgeix immediatament a continuació és si el canvi jurisprudencial operat pel TS permet ja considerar sancionats aquests abusos (en obligar a l'abonament d'una indemnització per tractar com extincions com a equivalents a les produïdes per causes objectives) o bé només es corregirien si la decisió empresarial contrària a dret tingués la sanció de la mateixa indemnització deguda en els casos d'acomiadaments improcedents (en l'actualitat 33 dies de salari per any treballat i un màxim de 24 mensualitats) o la readmissió del treballador, cosa que en el sector públic sembla certament molt difícil per la diferent regulació entre treballadors "fixos" i treballadors "indefinits no fixos" pel que fa a com han accedit a l'Administració, diferenciació a més que es preveu expressament pel legislador, per exemple, en les prioritats que fixa de permanència en cas de procediments d'acomiadaments col·lectius (disposició addicional vintena de la Llei de l'Estatut dels treballadors"). En definitiva, una decisió del TJUE que haurà de merèixer especial atenció dels gestors públics.