Acabo d'enviar un whatsapp que diu "no tinc temps" i, tot de cop, m'he il·luminat: ho dic moltes vegades. No me n'havia adonat. M'he quedat compungida, que és com et quedes quan tot d'una et veus una cosa que no t'agrada gaire i que en realitat és molt evident però no havies vist mai. Hola, em dic Helena Boadas i sempre dic que no tinc temps. Puc fer diferents versions: també faig servir molt un "no he tingut temps", en passat, o "arribo tard" o "se m'ha complicat el dia (i al final no he tingut temps de)". No m'ho havia vist mai, suposo que aquestes coses es veuen més des de fora, però és un fenomen que sí que havia observat al meu voltant i sempre m'ha fet molta gràcia. Tots tenim una mena de frase estrella que anem repetint i que al final, d'alguna manera i segurament sense saber-ho, ens defineix. Perquè després d'anys i panys és evident que no és que ens passin coses que ens la facin dir, és que és tan nostra que ens fem passar les coses per tenir l'oportunitat de dir-la. Tinc una amiga que sempre que me la trobo, sempre (i l'he vista en les circumstàncies més diverses -amb feina, a l'atur, embarassada, amb una nena-) quan li pregunto com va, em diu el mateix: "De putu cul". Començo a sospitar que quan siguem dues àvies jubilades la conversa anirà més o menys igual (De putu cul! M'he aixecat a les sis per anar a Tai Txi i després he anat a caminar per Sant Daniel i després he fet un pa de pessic per a la nena i ara vaig al club de lectura de la biblioteca i...). Una altra amiga que no veig mai, en els missatges de senyals de vida m'envia un "luchando", sempre. I penso que hauria de parar de lluitar perquè deu estar molt cansada però canviar aquestes inèrcies no és gens fàcil. Un amic que ara viu molt lluny, cada vegada que podem fer una d'aquelles xerrades llargues-balanços de la vida al davant d'una copa de vi em diu "estic fet un putulio", i procuro ajudar-lo a desfer lios però sé que quan ens tornem a veure segurament en tindrà un altre de diferent. Una amiga gallega que viu a Girona sempre que parlem per telèfon em diu un "nosotros estamos bien" meravellós. La meva germana petita m'ha enviat uns mil whatsapps que diuen "tinc molts deures" (sospito que els deu tenir de veritat, però segurament altres adolescents es fixen en altres coses), i tinc una molt bona amiga que sempre em fa riure però que cada vegada que parlem em diu que està molt cansada i estar sempre molt cansat és una putada.

Ara que comença la primavera i estic de bon humor i tinc ganes de treure la roba blanca de l'armari m'agradaria fer-me el propòsit de no dir mai més "no tinc temps". Però com que sé que els canvis de veritat es fan com una formigueta (passos minúsculs i imperceptibles que gairebé no veus ni tu), de moment només em proposaré fixar-m'hi. Fins que, a poc a poc, es vagin movent coses i, sense ni adonar-me'n, el temps deixi d'escapar-se'm de les mans. I ara sí, us he de deixar, que ve un amic a sopar i (ho heu endevinat) no tinc temps d'anar a comprar.