o li costa gaire a la roca llicorella de canviar la grisor total per la profunditat del negre. En té prou amb un raig de pluja per oferir-nos un Cap de Creus del brillant més solemne. El mar d'Amunt i el mar d'Avall se sumen a la mutació dels colors i donen un to ara gris plom, ara gris perla. Avui el sol és amagat, no hi té protagonisme; qui el tindria -i a vegades terrible- és la tramuntana, però avui també s'ha pres un dia de festa i la seva absència és el millor regal que pot donar als caminants del cap de Creus.
L'estimació de la natura sempre ha tingut defensors en el món de l'educació. S'havia dit que els nens i nenes haurien de viure fins a dotze anys a la naturalesa per enfortir el cos, desvetllar la intel·ligència, aprendre poesia i encetar una curiositat més valuosa que tots els llibres de text del món. Els educadors veuen a la natura una font d'equilibri mental, una facilitat de comunicació humana, una adquisició de valors per fer front a les diverses soledats i una capacitat de meravellar-se davant la bellesa, entre moltes oportunitats diverses i canviants. Quan una civilització arriba a la seva maduresa necessita retornar a la naturalesa per rejovenir-se. Cadascú podria reflexionar si això mateix succeeix en l'àmbit individual.
Cap de Creus i la seva paleta de colors i lluminositats és molt interessant un dia negre i brillant. És la primera vista, allò que a col·legi en deien geografia física. Després venia la humana, tot el pàlpit de les generacions que a la terra hi ha deixat aspiracions, patiments, felicitats, la vida mateixa. Aquí, amb una vista que fa pensar en l'escenografia d'una gran òpera, el temps reculat parlaria de cases i masos, muntanyes humanitzades amb un sens fi de feixes de paret seca que encara ensenyen els seus rastres valents, preparant-se pel gran descans. La zona del cap de Creus és testimoni d'una història de propietats, de pobles i monestirs, castells, règims feudals, misèries extremes de la fil·loxera i xarxes de camins ramaders. Territori i patrimoni emparats per lleis, fins ara. Fins ara. Aquell cúmul de la vida passada no pot ser que només quedi guardat en el silenci, per exemple, de les escultures naturals com són les roques de l'Àguila i el Camell, del pla de Tudela, a cala Culip; són roques a les quals podríem dir el mateix que es llegeix a una cova de Mallorca: "Per un batec de l'ànsia amb que ton cor sospira daríem les centúries de calma que tenim".
Tota la zona és molt valorada i estimada. Amb el bon nom hi va una tremenda responsabilitat que cal penjar al despatx dels seus polítics i gestors. No treballar la preservació pot ser un important greuge que reclama una sotregada urgent. Una mala actuació pot resultar tan negra com la llicorella després de la pluja. Hi ha ocasions en que la continuïtat del paisatge pot ser tan trencadissa com la brancada d'un arbre el dia de tramuntanada.
El vent ja s'ha emportat alguna confiança, que no s'havia d'haver emportat. A cala Montjoi, al cor d'un paisatge irrepetible, que havia sigut intocable, s'està preparant una obra destinada a fer diners. La metàfora de la venda d'un patrimoni per un plat de llenties ja és al forn. Alguna llei ha perdut serietat i consistència, i algun negoci està guanyant terreny. Adéu, naturalitat perduda. El color negrós de la roca llicorella continua, però ara, -lluny de ser un element pictòric, peculiar, potser sagrat- ara serà més ficat que mai a l'ànima entristida del mateix paisatge.
