Sóc un gag vivent. No és cap disculpa, sinó una constatació: sóc dels que generen un gag en els moments més inesperats de la quotidianitat, d'aquells a qui els cau sovint el que porten a les mans, dels que es taquen sistemàticament de vi o de cafè i dels que rellisquen quan circulen per una vorera aparentment transitable. No estic al sol al món, ja ho sé. La nostra societat està plena d'éssers desastrosos que tendeixen a la bufonada en el seu trànsit diari, com Peter Sellers fent de Clouseau, Leslie Nielsen a les seves comèdies eixelebrades o Michael Crawford a la sèrie "N'hi ha que neixen estrellats". Som una espècie en perill d'expansió, perquè l'acumulació de responsabilitats diàries ens agreuja la tendència, i m'atreviria a dir que fins i tot afecta aquells que no s'hi consideren. Repassem. Quantes vegades us cauen les claus de casa quan us disposeu a obrir la porta? Us heu fixat que el metro o el tren se'n van just en el moment que arribeu a l'andana? Quants cops heu estès la roba a fora i ha començat un diluvi en pocs minuts? Us esquitxa sempre l'oli de la paella malgrat que estigueu advertits de la possibilitat que ho faci? Sou dels que sortiu de casa amb abric d'hivern i després llueix un sol caribeny? Heu pujat a un ascensor ple de gent i us ha tocat al costat d'algú molt xerraire amb qui no teniu ganes de parlar? Heu topat amb un fanal del carrer mentre caminàveu mirant el mòbil? Heu fet un comentari irreverent en veu alta en un restaurant en el moment exacte que la resta de comensals semblen haver pactat un estrany silenci? Si és així, si acumuleu gags al llarg de la setmana, si us fa la sensació que heu vingut al món a ser un centre involuntari d'atenció, no patiu: és, finalment, la prova més entranyable del que hi ha d'imprevisible i absurd a la vida. I resulta infinitament més engrescador ser un despistat, un inconscient o un desastre que no un ésser ordenat o preventiu que, al final del dia, s'ha perdut gran part de la diversió.