PÚblic o privat?

Passejant aquests dies per diferents comarques ha estat una agradable sorpresa veure com en alguns poblets els turistes que hi arribem han de pagar una petita quota d'accés mitjançant un pàrquing municipal obligatori, cosa que significa que aquests municipis aconsegueixen uns ingressos directes per mantenir una oferta, ja sigui d'espais, d'equipaments, d'infraestructures o de paisatge, en condicions. Sempre he defensat que el turisme no deixa de ser un acte privat entre dues parts, el turista i qui l'acull i molts dels complements que van associats a aquest fet (transport, menjar, activitats) també s'emmarquen dins l'àmbit de la contractació privada però, curiosament, qui més aporta a aquesta relació entre privats és el sector públic, que inverteix fortunes i destina molts esforços a fer possible que el turista trobi tot el ventall de contin?guts possibles, més enllà d'aquells que li ofereix l'oferta privada. Segurament i contradint les lleis de la gestió empresarial, es tracta de l'únic sector econòmic que funciona gràcies i essencialment a l'aportació pública i no he entès mai per què això ha de ser així. Per què els mecànics, els carnissers, els fusters o els flequers no reben les mateixes atencions que reben els empresaris hotelers, els restauradors o els comerciants que es dediquen al turisme. I si això és així, per què aleshores els municipis no poden implantar siste?mes de recaptació que compensin la despesa que han de fer per mantenir-se en uns nivells acceptables d'atracció turística i no em refereixo a la taxa d'allotjament, sinó a un ingrés directe que reverteixi instantàniament en la població.