Botiflers, ingenus

i espanyolistes

Joan Boronat Lecha. BLANES.

Pot semblar una absurditat, però la via més ràpida cap a la democràcia d'Espanya és la independència de Catalunya.

Tot i que els economistes calculen que amb la independència Catalunya milloraria en infraestructures, serveis socials, pensions, etc., és lícit posar-ho en dubte, però, en el factor democràtic, ens desempallegaríem de l'herència franquista, i el nostre petit Estat seria més còmode d'administrar. Com és evident, l'anticatalanisme i la catalanofòbia distreuen molt a l'hora de governar Espanya. No havent-se de preocupar més per Catalunya, els espanyols serien lliures d'escollir entre instaurar una democràcia real, o continuar amb cinisme venerant el "caudillo".

Entre les tendències sobre la independència destaquem:

1.- Aquells que el component identitari, tot i no estar-hi en contra, no els preocupa, però que votarien independència pels factors econòmic i democràtic.

2.- Els ingenus, que amb la independència no tenen res a perdre i molt a guanyar, però que somien que aquests de Podem, com van prometre en un passat els socialistes, conduirien Espanya i Catalunya cap a la democràcia.

3.- En l'àmbit identitari, en un extrem hi som els que votaríem sí incondicionalment, incloent-hi part de les elits que estimen la terra, que anteposen la independència a una hipotètica pèrdua de privilegis. A l'altre extrem, els tradicionals botiflers, que vendrien sa mare, abans que arriscar privilegis, i, els espanyolistes, que odien tant la cultura i la llengua catalanes, com els repugna imaginar-se una Catalunya lliure.

Relats de voluntariat

SALVADOR LLORENTE VARELA. GIRONA.

Sr. Director: Des de fa dos anys participo en el Concurs de Relats de Voluntariat que realitza la Federació Catalana de Voluntariat Social; sobretot per fer un reconeixement a una persona del barri de Santa Eugènia (Antonio Pérez). Ho sento per l'Antonio perquè el relat que presento no ha guanyat cap premi, però participo, que és l'important, i animo a tots els voluntaris que ho facin perquè tots tenim coses a dir i a relatar.

Els relats guanyadors d'aquest any han estat: 1) Obrir una porta, 2) Per si de cas, i 3) Els àngels del dia, que es podrien publicar a tots els mitjans de comunicació perquè realment són molt bons.

El relat que he presentat era el mateix de l'any passat, però retocat una miqueta, sobretot en la part final, la qual vaig tenir l'oportunitat de llegir el dijous dia 16 d'abril a CaixaForum (antiga Fontana d'Or); dia que l'Antoni Bassas va entrevistar tres voluntaris: Salvador, de la Fundació Ramon Noguera; Esperança, de Càritas; i l'Eduard, de la Fundació Oncolliga.

La part final del meu relat deia això: Les hores que dediquen als altres és el tresor més gran que té una persona, per la gran satisfacció que suposa per al que les dedica i això és l'únic tresor que ens emportarem quan ja no siguem en aquest món. Gràcies.

Un retrocediment

cap a la submissió

Olma Giró Clotet. Peralada.

S'ha de lluitar per poder tenir una educació lliure, digna, pública i de qualitat. Es necessiten molt més que paraules per aconseguir-ho. Però a vegades cal repensar-se la situació, cap on estem anant ara? El fet de fer l'educació, centrant-nos en l'universitària, cada vegada menys viable per a moltes famílies, on ens està portant? A la submissió. Arribarà un punt on només la classe alta podrà obtenir una educació, com en el passat; els altres, tots serem sotmesos, ignorants encapçalats per una llei, sense tenir racionalitat pròpia. On estem anant si fem que l'educació, base de tota raó, pensament i coneixement, sigui possible per a una minoria? Sé que tot això són paraules, i que les coses no es canvien amb paraules, però hem de lluitar. Lluitar pel que ens mereixem, lluitar per tots nosaltres, lluitar pel que ens espera; pel futur. De paraules en paraules, s'han fet històries per explicar; d'històries per explicar, llibres; i de llibres, llegendes. Que aquestes paraules no es quedin sobrevolant amb el vent.