En molts estats com l'espanyol al centre geogràfic hi ha la metròpolis, comparable a la forma d'una teranyina en el bell mig de la qual es troba l'aranya; en la península Ibèrica aquest hàbil teixit cosit per la pencaire aranya s'estén entre Àfrica i França i en el cor, Madrid, la capital, que expandeix de forma radial els seus fils per facilitar el trànsit ràpid de l'artròpode segons les seves conveniències, que es trasllada d'una part a un altra a la caça de preses atrapades en l'atofada xarxa. Així des del punt equidistant a tots els altres manté un control ferri del país, una cosa que actualment resulta incomprensible com és, per exemple, la disposició radial de les carreteres, autopistes i de quasi totes les vies de tren. Aquesta forma d'organització territorial i política resultava d'una gran eficàcia i tots els estats procuraven situar el poder en el nucli geogràfic.

L'origen d'aquesta estructura radial espanyola cal remuntar-lo al 10 de juny de 1761 quan el rei Carles III va fer dissenyar als seus tècnics aquesta fórmula per facilitar -així està escrit- el comerç interprovincial. De llavors ençà no hem avançat gaire, verbigràcia la inèpcia sobre el corredor mediterrani demostra que costa molt desmuntar la història ferroviària, que deuen considerar que per als seus interessos ja els rutlla bé.

Cap partit actual ho ha intentat corregir, els fa por i mandra presentar un sistema descentralitzat més racional, més adient a les noves necessitats en les quals el trasllat humà i trànsit de mercaderies i de negocis viatgen en avió, TGV o per internet; si això va tenir una eficàcia ara ja no la té perquè han nascut noves necessitats industrials, comercials i de comunicació. Si Madrid tingués un port marítim, com disposa d'un aeroport, seria el més important de l'Estat. És realment vergonyós l'abandó de l'aeroport de Barcelona, quan aterres a Madrid surten contínuament línies de metro i autobusos que en poc temps et situen al centre de la ciutat, igual que passa a Munic, i en moltes ciutats europees que no són pas la capital de la nació.

Els egipcis, inspirats en la natura, concretament en el déu sol, el gran demiürg, donaren forma radial a les seves construccions faraòniques. La teoria dels antics és que els humans han d'interpretar i després imitar la saviesa i voluntat dels déus per congraciar-s'hi, així no els castigaran, malgrat que els déus no tenen lògica i es deixen estirar pels capricis. La piràmide egípcia té un vèrtex, el vèrtex solar, i d'ell irradien totes les vessants. També establiren el poder, la casa reial del govern al Caire, al nord-est d'Egipte, a la riba del Nil, i durant molts segles aquest fou el centre de la nació, com París, Roma i Berlín durant el regne prussià. Des d'aquesta ubicació privilegiada es poden enviar les tropes a qualsevol lloc per esclafar les insurgències i barrar el pas dels enemics. En l'antic pensament militar el centre era el millor per tenir concentrat tot el poder i el gruix de l'exèrcit; el mig del país era la més òptima posició geoestratègica, com el sol que ocupa el lloc central i al seu voltant giren els planetes.

Les últimes enquestes sobre les eleccions generals que potser se celebraran el novembre d'enguany donen un empat tècnic entre quatre forces: PP, PSOE, Podem i Ciutadans. Del mapa electoral desapareix pràcticament UPyD de la Rosa Díez i CiU, PNB, ERC es mantenen, IU, absorbida per Podem, té autèntiques dificultats electorals. La frase ja tòpica és dir que els dos partits en passat, PP i PSOE, tindran un futur magre i els dos nous sense passat tindran un esplendorós futur. Ja es veurà.

El panorama polític espanyol amb la presència de Ciutadans ens remet al que hi havia en el període de la UCD, el partit inventat per Adolfo Suárez, centrista tirant a dretes, i un Podem que té molta versemblança, però amb molta més ambigüitat doctrinal, al PSOE de Felipe González i Alfonso Guerra, malgrat que Pablo Iglesias com l'expresident espanyol, ho desmenteixen, Pablo Iglesias no vol ser en Felipe González del Gal i conseller d'Endesa, però Felipe González sí que voldria ser Pablo Iglesias amb cueta inclosa fins i tot amb algun pírcing a la cella. En resum, una dreta configurada pel PP, un centre on s'ha instal·lat Ciutadans, un centre esquerra socialdemòcrata en mans del PSOE i una esquerra al PSOE, jove i simpàtica, Podem.

La corrupció és una contaminació política continua fent estralls -ara ha caigut l'exministre Rato- sortosament i a pesar del que diuen alguns politòlegs, no és una corrupció sistèmica car aquesta afectaria a tot el sistema; cada cop que un policia ens clavés una multa ho podríem resoldre untant-lo amb diners perquè no la tramités, igual actuaríem amb el funcionari perquè agilitzés els papers burocràtics.

La crítica ferotge, la més absurda, que fan els dos partits històrics als novells és que aquests no poden aportar cap experiència pràctica en l'acció de govern. Com hi ha món! Ni ells no en tenien cap abans d'assu?mir-lo, o eren ministres abans de ser nome?nats ministres o van néixer presidents de govern? Si el moviment es demostra caminant, l'acció de govern, governant. Dels quatre partits que lluiten aferrissadament pel poder, cap d'ells vol descentralitzar, desitjant seguir emprant l'impuls centrípet. Fins els dos grans partits fanfarronegen per demostrar quin ha collat millor les autonomies o quins dels dos les ha sabut ensarronar més bé.