Durant molts anys, quan un operari gironí deia que treballava a la fàbrica, ja s'entenia que es referia a la Grober, ubicada entre el carrer Nou, el de la Indústria, el del Perill i la plaça del Molí. Aquesta era la indústria més important de la ciutat i la que ocupava un més considerable nombre de treballadors, que en algun moment arribaren a ser uns mil cinc-cents.
Com a conseqüència de la llei de desamortització de Mendizábal, amb l'obligada exclaustració dels frares franciscans, l'any 1835, el convent que aquests religiosos ocupaven des del segle XIII va ser enderrocat. L'extens espai que deixava lliure la desaparició del convent fou venut en subhasta a uns empresaris que instal·laren allí un complex industrial que transformà sensiblement la vida i l'economia de la ciutat. Amb el pas dels anys es produïren moviments en la titularitat d'aquelles primitives empreses, algunes de les quals desaparegueren mentre que la més important, que era la foneria Planas i Flaquer, es traslladà a Barcelona.
L'any 1890 l'italià Cristòfol Grober intuí l'eficàcia d'instal·lar-se a Girona, i concretament en aquella zona, entorn del carrer Nou. Els avantatges que hi veia eren la possibilitat de servir-se de l'aigua de la sèquia Monar, la facilitat de trobar mà d'obra entre els ciutadans de Girona. I també ajudà a decidir-se la presència a la ciutat d'altres famílies italianes que hi havien muntat els seus respectius negocis.
Presa la decisió, d'entrada aprofità l'ocasió de comprar els edificis de les ?anti?gues empreses Bosc i Barrau. L'any 1893, mitjançant una ampliació de capital, compra extensos terrenys a la veïna població de Bescanó on construeix una nova fàbrica i una central hidroelèctrica que alimentarà les factories de Girona i de Bescanó.
L'any 1906 amplia la producció i adquireix nous edificis en el carrer de Sant Francesc. Compra també la Casa Pastors de la plaça de la Catedral, el que li permet fer una permuta amb l'Ajuntament, entrant en possessió de l'edifici de la plaça del Molí on estaven ubicats els serveis de Justícia. L'any 1910 compra l'edifici que havia ocupat la foneria Planas. El 1912 compra al Ram de Guerra una extensa parcel·la resultant de l'enderroc de la muralla de la Gran Via. Totes aquestes operacions permeten disposar d'un extens complex industrial en el mateix centre urbà, que comprèn una considerable part de la Girona que encara aparentava ser la ciutat secularment emmurallada, que ara estava començant a transformar-se, per iniciar la seva expansió pel pla.
Els anys de la Guerra Europea, del 1914 al 1918, foren de gran prosperitat per a aquesta com també per a moltes altres indústries del nostre país, gràcies a no haver intervingut en el conflicte, a la demanda de productes per l'exportació, i a la carència de competència internacional. Però aquell temps propici s'acabà amb la guerra.
Per aquell temps l'horari de treball era de 6 del matí a les 7 de la tarda, amb mitja hora per esmorzar, dues hores per dinar, i mitja pel berenar, cosa que representava deu hores de treball diari. El jornal d'un home era de 4 pessetes diàries, el dels joves entre 16 i 18 anys, de 2,75 pessetes. Les dones no tenien jornal fix, el seu treball els proporcionava un ingrés d'unes 25 pessetes quinzenals. Els treballadors no tenien seguretat social; però la mateixa empresa creà per ells la "Germandat de Socors Mutus, Sant Cristòfol", com també una cooperativa on podien adquirir els articles de consum bàsic a preus moderats.
L'any 1899 s'havia produït la primera vaga que afectava aquesta indústria. També s'hi feren notar les incidències de la Setmana Tràgica, del 1909. Després de la Guerra Europea els obrers s'inscriuen en els sindicats, i progressivament s'aniran incrementant les reivindicacions obreres.
L'any 1919, Cristòfol Grober i la seva muller, un matrimoni sense fills, es retiren al seu país. Entren en la direcció de l'empresa els germans Portabella. L'entitat continua amb el nom de "Grober, S.A." i Cristòfol Grober continua com a soci minoritari, amb el compromís de no vendre les seves accions a ningú que no fos els Portabella. Els anys vint són de tranquil·litat laboral. En part ho facilita el govern de la Dictadura; però també les millores que l'empresa fa als treballadors. L'empresa passa per un temps de prosperitat, mentre adopta tècniques portades d'Europa, i incrementa l'exportació a diversos països europeus i també de l'Amèrica del Sud.
Es farà notar la crisi mundial de l'any vint-i nou, que es perllongarà pels primers anys trenta. També es reprendran les reivindicacions laborals.
La guerra del trenta-sis afectarà sensiblement l'activitat de l'empresa, de la qual seran marginats els seus directius i serà gestionada per un comitè d'obrers. Els resultats no serien els mateixos, però tampoc haurien estat massa negatius, a no ser per l'incendi produït, durant la retirada, el 4 de febrer del 1939. En aquell moment en els magatzems s'hi conservava un estoc considerable de mercaderies. Però tot quedà destruït, junt amb la maquinària i els mateixos edificis. Va ser una visió tràgica contemplar com les flames s'estenien des del carrer Nou fins el carrer del Perill fins ben a prop d'on tenim ara el Museu del Cinema. Es perdia la fàbrica tan vital per Girona, i perillaven més de mil llocs de treball, com també els que indirectament en depenien, per les empreses que realitzaven encàrrecs complementaris per la Grober. I també les conseqüències es farien notar en el comerç que temia la ruïna d'una bona part de la seva clientela.
Immediatament es posaren les bases per a la recuperació. Es contemplà la conveniència de traslladar l'activitat de Girona a Bescanó. El que hauria representat evitar els inconvenients que comporta la ubicació d'una gran indústria en el centre urbà. Però la mà d'obra de la Grober era majoritàriament gironina, de la mateixa ciutat i el seu més immediat entorn. La facilitat de desplaçament no era com la d'ara. Tothom procurava viure el més a prop possible del centre de treball. Treure la fàbrica de la ciutat, precisament en un moment que tothom s'estava esforçant per recuperar-se de la guerra, i es patien totes les calamitats d'una difícil postguerra, hauria estat fatal per a la gent de Girona. I la decisió fou la de no abandonar la ciutat.
S'emprengué la reconstrucció amb decisió i fermesa, i dintre el mateix any 1939 començà l'activitat industrial, i el dia 4 de maig del 1940 s'inaugurava i es beneïa la totalitat del complex reedificat. En la nova construcció es practicaren alguns canvis i ampliacions que afectaven la modernització del funcionament. I la part de la factoria que donava al carrer Nou es dedicà exclusivament als serveis administratius de l'empresa, evitant la presència de l'aspecte fabril en un carrer tan cèntric com és aquest.
L'activitat anà avançant seguint el ritme que marcaven els temps. En els anys seixanta i setanta els canvis es produïen amb profunditat i rapidesa. Era qüestió d'anar-se posant al dia actualitzant la maquinària, els sistemes de treball, i entrant en la informatització... L'any 1970 es produeix l'explosió d'una caldera, amb la pèrdua de vides humanes. L'alarma es registrà no només en l'àmbit de la fàbrica, sinó que també en l'entorn urbà i en tota la ciutat. Prova del que la Grober representava per Girona.
A mitjans de la dècada dels setanta es va practicant el trasllat a Bescanó, i seguidament es procedeix a l'enderroc de les naus industrials. Operació que permet realitzar el pla Mercadal d'urbanització. Amb la construcció de blocs d'habitacles, la transformació dels carrers de la Sèquia i de Cristòfol Grober i la configuració de les places de Josep Pla i de la Constitució.
