Una oportunitat de participació poc assumida Joan Corney Vilà. girona.

Un 4,52% dels gironins hem votat els pressupostos per als barris de 2015. Hem estat més del doble que el primer any, el 2013, però queda lluny del 10 al 15% d'altres ciutats, objectiu que ha plantejat la tinent d'alcalde Maria Àngels Planas. Interessant reflexió també la del regidor Eduard Berloso sobre que el desig de votar i de participar és una cosa, i exercir-lo n'és una altra.

A Girona tot just encetem aquest model participatiu que va creixent gràcies a les millores que s'hi incorporen cada any. Però el conjunt del veïnatge ens hi podríem implicar força més. Crec que del percentatge assolit només se'n pot fer una lectura agredolça.

Els ciutadans demanem sempre que se'ns tingui més en compte. Que la nostra participació en tot el que ens afecta no es limiti a elegir uns representants cada quatre anys. Avui, des de l'Ajuntament, se'ns proposen diversos mecanismes de participació ciutadana. No hauríem de desaprofitar cap oportunitat d'afermar-los i d'ampliar la nostra justa reivindicació.

Tornarem a sentir veus crítiques vers un procés que, com tot, és perfectible. Segur que hi ha aspectes que s'haurien de revisar i d'altres que s'han de consolidar. Però això també depèn de les nostres propostes. A Girona tenim un teixit associatiu quantitativament i qualitativament molt important. I és aquí on hem de treballar per buscar-les, raonar-les sòlidament i fer-les arribar a l'Ajuntament.

Per petita que sigui, cada passa endavant és un avenç. Per això ens hem d'implicar més a l'hora de poder decidir també sobre aquests projectes de millora per als nostres barris que aportem entre tots i que valorem, decidim i vehiculem a través de les nostres entitats i associacions veïnals. Desitjo que la lectura agredolça d'enguany es transformi aviat en un sentiment d'orgull ciutadà.

El carril bici de Fornells de la Selva

Margarita Torrente Tomás.

Fornells de la Selva.

Ara que ha arribat la primavera i ja no fa tant fred, he decidit anar en bicicleta i per què no anar a Girona ciutat des de Fornells de la Selva amb la bicicleta.

En els darrers mesos, l'Ajuntament de Fornells ha invertit uns diners en l'adaptació d'un carril bici dins del municipi, que està molt bé, pero jo em pregunto, per a què? Si pels carrers de Fornells no hi ha trànsit perillós!, si els carrers estan buits!... Per què malgastar diners en un carril bici? No seria més lògic adaptar un carril per a bicicletes en aquells llocs on sí que hi hauria de ser? La veritat no ho entenc.

Se'm va ocórrer agafar la bicicleta per anar a Girona i què em vaig trobar? Doncs una via perillosíssima per la qual trancorren un mar de cotxes, que van i vénen de Fornells a Girona o d'altres municipis, on se circul·la molt de pressa per no arribar tard a l'escola; em refereixo a l'antic camí de Palau que connecta Fornells amb Girona. Anar a peu ja és un perill, perquè no existeix cap vorera adaptada al vianant, us n'heu adonat? Jo hi passo cada dia i és realment un calvari, per definir-ho d'alguna forma! És un tram molt bonic perquè transcorre al llarg d'una zona molt verda i frondosa, i on s'emplacen moltes escoles: Saint Georges School, Montessori, Les Alzines i instal·lacions esportives com el Tennis Girona, els camps de futbol de les Vedruna i de la Salle. Ningú ha pensat que seria bo que al llarg d'aquest antic camí, ara carretera, una zona adaptada a vianants i bicicletes, perquè tothom en pogués gaudir, no unicament el trànsit rodat de cotxes autobusos i camions?

Creia que ja ho havíem après, amb els nostres impostos no es juga.

Màscares

Lluís Vilà. La Bisbal d'Empordà.

No ens hem de sorprendre que surtin a la llum pública tants casos de corrupció, impensables temps enrere, en certa manera el que vénen a representar, en el teatre de la vida, és que el temps no canvia les persones: el temps el que fa és treure les màscares.

"Camí a l'escola"

Lola Arpa Vilallonga. Peratallada.

Ahir vaig anar a veure Camí a l'escola. Documental tendre i humà, malgrat la seva duresa, del director francès Pascal Plisson. Premi Cèsar al millor documental de França. Relata la història de quatre nens (un d'ells paralític) de diferents països del món, que malgrat les moltes dificultats, sobretot la llarga distància, que diàriament han de vèncer per arribar a l'escola, la seva força, el seu somriure permanent, les seves ganes d'aprendre, són tot un exemple de superació, solidaritat. És per això que hauria de ser pel·lícula obligada a les escoles d'occident, on malauradament, en general, els nens tenen totes les facilitats per educar-se i moltes vegades no les valoren.

Acabar amb el

"peix al cove"

enric carcereny beltran. lloret de

mar.

President Mas, crec que vostè ha de deixar en pau ERC, i no culpabilitzar-la més d'un possible retard en les eleccions del 27-S, perquè el poble català no li ho perdonaria. Vostè troba excuses i justificacions pel que faci falta, com pel tema del Consorci de Salut de Lleida. No conec aquest tema, encara que per les informacions escrites és fàcil deduir el fons de la qüestió. Sí que conec les dificultats i penúries dels hospitals de Blanes i Calella, perquè en sóc usuari massa sovint. Vostè creu que un cirurgià pot fer 12 hores seguides operant? Vostè creu que una infermera pot fer 12 o 24 hores seguides de guàrdia? Ja sabem que tot això té molt a veure amb les retallades de la Caverna. Per això és un insult a la intel·ligència de tots els catalans, vinguin d'on vinguin, dir o tan sols insinuar que pot endarrerir les eleccions.

Tal com diu l'exjugador del Barça Oleguer Preses, "més que plebiscitàries, entenc que són eleccions plebiscitàries i constituents, cal omplir de contingut el procés", ha afegit en referència al 27-S. Presas ha opinat que cal fer "un procés d'alliberament real que transformi la relació amb l'Estat i espanyol i el model de societat que volem". "El procés s'ha d'entendre com un procés no només d'independència i de banderes, sinó que sigui un procés d'alliberament real". Argumenti el que vulgui, però si endarrereix les eleccions del 27-S, els pobles catalans no li ho perdonaran.

La vida és un bumerang

Francesca Barti i Comalat.

banyoles.

A vegades algú pot haver obrat de manera desagradable i no adornar-se d'aquest fet. Si aquesta persona ho passa per alt i no ho corregeix, doncs la vida és prou intel·ligent per tornar-li el cop i fer-li obrir els ulls.

Hi ha persones que manquen de sensibilitat, que només miren per elles i els preocupa mínim si han ferit algú. D'altres, en canvi, que miren més pel bé dels altres que d'elles mateixes i de seguida demanen disculpes quan han dit quelcom que ha molestat l'altre/a o han actuat d'una manera ina?de?quada. Aquestes últimes presen?ten un grau de consciència més elevada que els permet millo?rar-se com a persones.

En resum, no cal preocupar-nos per les persones que obren malament i no se n'adonen ja que la naturalesa és sàvia i en fa justícia tard o d'hora. La vida és un bumerang i un rep el que sembra. Cal confiar en la màgia de la vida.