Fa un any gairebé ningú sabia qui era Juan Carlos Monedero, però l'altre dia la majoria d'informatius van donar la notícia de la seva dimissió com si hagués dimitit el president del govern. Quin càrrec tenia Monedero a Podem? Gairebé ningú ho sap, o fins i tot millor que no ho sabés, perquè el seu càrrec feia una mica de iuiu -secretari de Procés Constituent i Programa-, però és igual, durant uns dies tots parlarem d'ell i dels seus problemes amb Podem, un partit que només té -de moment- cinc diputats al Parlament Europeu i quinze diputats a Andalusia. És a dir, una presència equivalent, en termes europeus, a la del Partit Pirata o la Unió Cívica Hongaresa, partits dels quals gairebé ningú sap res. I sí, ja sé que hi ha les enquestes electorals, en què el pes de Podem és gairebé tan gran com el del PP o el del PSOE, però les enquestes només descriuen estats d'opinió de l'electorat, i els estats d'opinió són tan volàtils com els estats d'ànim dels adolescents. Com els falciots que arriben a l'abril, els estats d'opinió van i vénen, s'agrupen, es dispersen i desapareixen. O no. Mai se sap.
Hi ha qui diu que la dimissió de Monedero beneficiarà a la llarga Podem, perquè el seu perfil d'intel·lectual que sempre semblava barallat amb el món, com si el món sencer, assegut en un pupitre de la primera fila, no l'escoltés amb prou atenció, no resultava gaire simpàtic per als possibles electors. I també s'ha dit que la seva connexió -evident- amb la Veneçuela d'Hugo Chávez perjudicava Podem, per la qual cosa és molt millor que s'hagi retirat de la vida pública. No ho sé. Però el que sí sé és que Monedero no era l'intel·lectual enlluernador que ens han volgut presen?tar, perquè si un repassa el seu currículum o les citacions que fa en els seus llibres i en les seves entrevistes, la veritat és que no és ni de lluny la llumenera de primera magnitud que ens han volgut vendre. Per descomptat que és un home llegit, i més encara si se'l compara amb els gairebé analfabets de la nostra classe política, però la qualitat de les seves lectures no sembla ni tan convincent ni tan fascinant com ens diuen. Jo no li he sentit citar mai, per exemple, Camus, ni Orwell, ni a Simone Weil, ni molt menys Isaiah BerlinSteiner, perquè qui contínuament cita és a Gramsci-un gran intel·lectual, sí, però que parlava d'un món que no té res a veure amb el nostre-, o bé es proclama admirador d'Eduardo Galeano i de Juan Goytisolo, dos escriptors que tampoc semblen dos grans mestres del pensament polític, sobretot en el cas de Galeano (llevat que considerem el pensament màgic una forma d'anàlisi racional).
Però si un vol conèixer la veritable dimensió intel·lectual de Monedero, el millor que pot fer és contemplar un vídeo seu que està penjat a YouTube, en el qual se'l veu analitzar, en una entrevista a la televisió pública veneçolana, els missatges polítics ocults en les pel·lícules de Walt Disney. Perquè hi ha un moment en què Monedero assenyala el ganxo del Capità Garfi a Peter Pan, i sense tallar-se un pèl, afirma que aquest garfi era una crítica sibil·lina que els estudis de Hollywood llançaven contra la falç i el martell dels "malvats" comunistes. En un primer moment vaig pensar que Monedero parlava de broma, fins que per fi em vaig adonar que estava parlant seriosament. "El ganxo del Capità Garfi" era un missatge en clau contra el comunisme! Que jo sàpiga, J.M. Barrie va escriure Peter Pan gairebé quinze anys abans del començament de la Revolució Russa, i si li va posar un garfi al seu pirata, no va ser perquè voldria criticar al comunisme, del que probablement no havia sentit parlar en la seva vida, sinó perquè va voler homenatjar al capità Ahab de Moby Dick i al pirata Long John Silver de L'illa del tresor, els que portaven una pota de pal. I perquè el seu pirata fos també un mutilat, li va posar un garfi que substituís la mà devorada pel cocodril. Però Monedero no veia res d'això, sinó un exemple de les tècniques diabòliques de l'adoctrinament imperialista de Walt Disney.
És a dir, que el bon Monedero no havia pogut alliberar-se de la visió conspiranoica de la vida que ha destruït el millor pensament de l'esquerra. I si aquesta classe d'intel·lectuals són els que han de lluitar, amb aquesta mena d'arguments, contra els mafiosos i els corruptes que tots coneixem, la veritat és que estem perduts.
