Aquest xicot de la cueta, que teníem per tan il·lustrat, ara resulta que no sap respondre preguntes ben senzilles. Ahir, durant una entrevista radiofònica a RAC-1, el periodista Vicent Sanchis va tenir la mala pensada de preguntar a Pablo Iglesias si Podem creu en la unitat de la llengua a Aragó, les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya. La veritat és que la manera de formular la pregunta ja és una mica estranya. Que una llengua és una llengua no sembla pas que pugui ser objecte de cap mena de creença. Creiem en els amics, en la Santíssima Trinitat o en l'homeopatia. Però no creiem que a la llengua que es parla a França és el francès, la que es parla a Itàlia, l'italià, o la que es parla arreu dels Països Catalans, el català. Això no ho creiem. És un fet perfectament comprovable. I si hi ha algú que no disposa de prou informació o, pel motiu que sigui, no s'ho acaba de creure i ho vol experi?mentar en primera persona, només ha de sortir de casa, anar al territori en qüestió i comprovar-ho. L'única resposta sensata que hauria pogut donar Pablo Iglesias a Vicent Sanchis, doncs, hauria sigut aquesta: Podem no creu en la unitat de la llengua catalana perquè que una llengua és una llengua no es creu, es veu; i s'ha de ser molt llosc per no adonar-se que a Dénia, a Torredembarra, a Torres de Segre, a la Garriga, a Olot, a Maó, a Mequinensa i a Prada de Conflent, s'hi parla -quan es parla- la mateixa llengua. En lloc d'això, Iglesias va respondre amb evasives de la mena no li sabria dir, això és cosa de filòlegs, jo no sóc cap especialis?ta per dir-ho, aquest és un debat filològic i no pas polític.

I un rave. Aquest és un debat polític i únicament polític perquè que el català és català de Salses a Guardamar no ho ha posat mai en dubte cap filòleg. De fet, no em sona que ho hagi fet ni tan sols Fernando Savater. Ara comptin. Una idea tan idiota com que Vicent Andrés Estellés escrivia en una llengua diferent que Gabriel Ferrater només la podia posar en circulació un polític espanyol. Fins ahir, un polític espanyol del Partit Popular. Des d'ahir, també, un polític espanyol de Podem. Estranyament, Pablo Iglesias no va veure problema a afirmar que a l'Alguer sí que s'hi parla català. És clar, com que a Sardenya és improbable que el voti ningú, sobre la catalanitat de l'alguerès no en té dubtes. En canvi, que a Vinarós i a Sant Carles de la Ràpita s'hi parla la mateixa llengua, no s'atreviria a afirmar-ho perquè no és especialista en el tema. Caram.

Francament, fa de mal imaginar com al?gú pot aspirar a presidir un país sense tenir clar quines llengües històriques s'hi par?len (sobre les llengües dels nous espanyols suposo que no val ni la pena d'intentar aclarir quina idea en té, si és que en té alguna). ¿Quina mena de política lingüística, de suport a totes les manifestacions de la cultura que inclouen la llengua, d'internacionalització de les literatures espanyoles, de plantejament educatiu en relació a compe?tèn?cies lingüístiques deu poder fer un president de govern que ignora si al seu país s'hi parlen cinc llengües o cinquanta? ¿De què li deu servir a Podem tenir una catalana com Gemma Ubasart de Secretaria de Plurinacionalitat del partit si no és capaç ni tan sols d'integrar programàticament una veritat incontrovertible filològicament?

Entre el PP i Podem, en relació amb la llengua catalana, finalment, només hi ha una diferència. Una, però important. És la mateixa que hi ha entre un capellà progre i un cape?llà de l'Opus Dei. Amb aquest últim, saps perfectament de quin mal has de morir, no perd el temps amb subterfugis, no té ni ganes ni necessitat d'amagar-se perquè la seva veritat és la bona i la seva missió, fer-la resplendir. En canvi, el primer és del tot imprevisible. Tant pot ser que s'aixequi amb el peu esquerre i decideixi pujar a l'ambó per proclamar La tragèdia de cal Pere Llarg en lloc de l'evangeli, com que substitueixi el pa per un croissant i el vi per Coca-Cola. Jo, que si puc triar m'estimo més no tenir tractes ni amb uns ni amb altres, en darrer terme m'estimaria molt més el de l'Opus, que com a mínim saps per on te la voldrà endinyar. Si traspassem la comparació a l'àmbit polític, el capellà progre era, fins fa ben poc, el del PSOE i el de l'Opus el del PP. El primer era el de "apoyaré, apoyaré, però quan pugui te la fotré" (aquest serà, sens dubte, el testament polític de Duran i Lleida; no ens consta que hagi pronunciat, al llarg de tota la seva carrera política, cap altra frase tan brillant com aquesta). El segon és Wert proclamant en seu parlamentària que vol espanyolitzar els nens catalans i la se?va xicota, Montserrat Gomendio, esgrimint el dret constitucional de 40 famílies (d'entre un milió i mig) a capgirar el sistema educatiu català per evitar que els seus fills hagin d'escoltar durant massa estona segui?da un mestre parlant en una deplorable llengua cooficial. Avui, el PSOE s'ha guanyat amb un esforç colossal el mèrit de convertir-se en un partit en vies de dissolució. Les declaracions d'ahir de Pablo Iglesias són la prova que Podem no representa sinó un canvi de cromos en el bipartidisme espanyol i que ja ara s'assembla enormement al PSOE.