El refredament independentista radicalitza el mapa català. Creixen i s'enquisten les postures extremes: el lerrouxisme de Ciutadans i la radicalitat de les CUP s'enforteixen, si fem cas de les enquestes. ERC hauria frenat la seva progressió i els partits fins ara centrals - CiU i PSC - perdrien espai. Els votants menors de 50 anys exploren l'horitzó i van a batzegades dels productes televisius de la darrera temporada.
En general, tot és gasós i canviant, però hi ha una primera conclusió clara a aquest any electoral: les invocacions a la independència són retòriques i defensives (en el cas del president Mas), i ha desaparegut la mobilització popular entorn d'aquest tema. Després de rodar pel món, el ciutadà torna al born. O sigui, què hi ha de la feina, de l'habitatge, de la sanitat i de l'educació. Tornem a tocar de peus a terra.
El pànic nacionalista, però, no és un refredat hivernal. Ho hem vist a Gran Bretanya. El populisme escocès ha facilitat la victòria del partit conservador anglès derrotant el laborisme a Escòcia. A Espanya, l'esquerra ha guanyat quan la majoria dels catalans participaven majoritàriament de les seves propostes i votaven PSC. Ara, està per veure on anirà aquest vot que, essent català, vol participar en la governació d'Espanya i d'Europa, no des del provincianisme dretà, sinó des de propostes universals i de progrés. A Escòcia, s'han decantat per enfortir qui no pot governar mai U.K., que no votar l'únic canvi possible.
La segona conclusió és que les enquestes sols retraten moments que poden ser molt puntuals i gens representatius. A part del fet que tothom juga al seu favor. En temps així és quan més fred s'ha de tenir el cap i més clars s'han de manifestar els valors que es defensen i els objectius a assolir. Amb la convicció que mai acaba res. Que sempre, després d'una collita, en ve una altra.
