La irrupció estel·lar de monges a la campanya electoral té molt d'esperpèntic i de divertimento. No deixa de ser l'escena d'un vulgar fresc que pinta els temps que corren, força insubstancials i lliurats totalment a l'anècdota. La concurrència de les monges Caram i Forcades s'ha convertit en carn de tertúlia i gasolina de mítings. Amb airades crítiques, que resulten igual de grotesques que les pròpies escenes de religioses amb l'hàbit fent arengues polítiques i acompanyant i fent costat a polítics d'esquerres o de centredreta.
Grotesc és el cas de Fernández Díaz (que ell sigui ministre és, ja d'entrada, el pitjor atemptat al sentit comú mai comés a la política espanyola). El ministre de l'Interior ha criticat la presència de monges en campanya, quan el seu partit ha disposat històricament de bisbes, de cardenals i fins i tot Papes de Roma per fer campanya. La maquinària vatica?na i de la cúria espanyola al servei del PP, el partit que preserva l'essència del franquisme sociològic espanyol i els privilegis d'un estat encara organitzat a la manera franquista. Però sobretot el partit que protegeix els anormals privilegis que, des de 1939, té l'església a Espanya. Privilegis, sigui dit de passada, que ni tan sols ha qüestionat el PSOE durant els molts anys que ha governat. Un ministre que va concedir la més alta condecoració de la policia a la verge María Santísima del Amor.
La paròdica aparició de monges en campanya no deixa de ser una absoluta contradicció en un país on el catolicisme és vist per la majoria com quelcom rònec. Ens presenten les monges com un ganxo electoral, quan la religió catòlica fa molt temps que no té ni prestigi ni prèdica entre la majoria de la societat catalana. Dit això, des d'un punt de vista estrictament democràtic, tenen tot el dret a fer campanya pels partits que desitgin i de la manera que vulguin... amb hàbit o sense.
