ABeirut conviuen diverses ciutats. La musulmana i la cristiana, separades per trinxeres durant una llarga guerra civil (1975-1990), que va produir una destrucció severa i una fatiga immensa. I encara entre els musulmans libanesos caldria distingir entre sunnites i xiïtes, com convindria esmentar entre els cristians: els maronites, els ortodoxos grecs o els armenis. I, a més, hi hauríem d'afegir els drusos. Hi ha una Beirut caòtica de gratacels desmesurats que desafien el mar i la de les cases d'estil otomà i colonial que testimonien una arquitectura amb galeries que entrellaçaven d'una manera amable l'espai íntim i l'expressió joiosa de la llum. La Beirut dels iots i les botigues de luxes i la dels refugiats sirians pidolant pels carrers. La Beirut alegre de la Corniche, el passeig marítim dels pescadors pacients, dels qui s'hi banyen o hi caminen resseguint-la quan senten l'anhel d'horitzó. La Beirut de les restes arqueològiques i el Museu Nacional, on la història emergeix per dir l'antic somni de l'ànima humana.
El Líban, un país on l'àrab és la llengua oficial i el dia festiu és el cristià diumenge, és més petit que la província de Lleida i una mica més gran que la de Barcelona. M'ho recorda l'escriptor i periodista Tomàs Alcoverro, intèrpret savi i privilegiat d'un món on és fàcil caure en el parany dels tòpics i els esquematismes. Les seves cròniques són petites obres mestres de profunditat, claredat i amenitat.
Des de Beirut es pot resseguir la silueta de les altes muntanyes rere les quals es trenca la serenitat encalmada d'aquesta mar que llisca damunt les lloses de roques esteses com làmines recobertes d'algues on es formen plàcides basses. A Beirut hi ha pertot uniformes, cabines de vigilància i vehicles militars. Els controls de seguretat es disposen d'una manera dissuasiva davant de les zones d'edificis institucionals. I són moltes les façanes que mostren cicatrius esfereïdores de la violència dels combats.
Les ciutats-estat fenícies, que enlairaven la pròpia veu entre els imperis poderosos de la Mesopotàmia i Egipte, van aportar a Europa, des de Grècia, l'escriptura alfabètica i una vocació indefallent de navegació i comerç. Aquell esforç fecund ressorgeix incansable en el Beirut d'ara, en la vitalitat tenaç que constatem als carrers, als restaurants, a la voluntat de ser que respon colpidora, en un gest de coratge, al record dolorós de les bales i a l'enèsima lluita fratricida, que té ara com a escenari Síria, amb Damasc a 85 quilòmetres de Beirut.
D'aquest compromís irrenunciable amb l'esperança i la represa del camí després de cada daltabaix, en són una prova el festival Poésie et performance i la invitació que em van fer la Casa Internacional dels Escriptors de Beirut (Beyt El Kottab) i la Universitat de Rennes 2 per presentar-hi la meva poesia i fer-ne una lectura. Al Líban, m'hi he sentit estranyament a prop de mi mateix. M'hi he referit a l'erosió del temps en què som i en tota obra humana, però també a la idea Déu que ha acompanyat sempre la humanitat, que n'ha fet ?temeràriament una arma de confrontació.
