Les eleccions municipals que se celebren demà a tot l'Estat i les autonòmiques, que renovaran una gran part de les assemblees regionals, arriben en un moment polític marcat per la crisi i el canvi. Crisi econòmica, els efectes socials de la qual persisteixen i s'acumulen malgrat que els indicadors facin pensar que la recuperació s'apropa. Crisi política espanyola, amb pèrdua de confiança en els dos grans partits tradicionals i amb la irrupció de formacions ascendents que tindran en aquests comicis un primer test de progrés, amb la mirada fixada en les generals de la tardor. I crisi de legitimitat per al model vigent de relació institucional entre Catalunya i l'Estat espanyol, factor que insereix característiques pròpies al mapa de l'oferta política catalana. Tot això fa que, legítimament, es tendeixi a fer una lectura de la campanya i dels resultats de diumenge en clau de grans tendències polítiques nacionals i estatals, i que siguem directament o indirectament convidats a orientar el vot des d'aquesta perspectiva. Però no hem de perdre de vista que demà no es renoven ni les Corts Generals ni el Parlament de Catalunya, que tindran les seves pròpies cites electorals; en el cas català, d'aquí a quatre mesos, el 27 de setembre. La d'aquest diumenge, a Catalunya, té per missió decidir quins regidors i quins alcaldes dirigiran els nostres ajuntaments durant els propers quatre anys i, de manera indirecta, qui manarà a les diputacions provincials i els consells comarcals. A les paperetes hi ha llistes d'aspirants a formar part dels consistoris municipals, i el que votem decidirà la seva composició: res més que això, però també tant com això, que és molt.
Malgrat que els darrers quatre anys hagin estat sotmesos a una dieta estricta a causa de la crisi d'ingressos propis i d'ajudes institucionals, a la qual s'ha afegit l'exigència d'una fèrria disciplina fiscal que l'Estat no s'aplica a ell mateix, el cert és que del bon o el mal govern dels ajuntaments en depèn una part important del nostre benestar de cada dia. Des del model urbanístic que tant afecta la qualitat de vida -la nostra i la dels nostres fills- fins a serveis essencials -aigua, neteja, circulació, seguretat, transport, atenció social...-, passant per la facilitació de dinàmiques culturals i educatives, la dinamització de l'economia i el foment d'un sentit de pertinença i col·lectivitat, i moltes més coses importants, són feina dels ajuntaments, de les persones que demà triarem a les urnes. I encara que el context general de les polítiques de l'Estat o de la Generalitat emmarquin i condicionin l'acció dels consistoris, de triar les persones adients o d'equivocar-nos en aquesta tria en depèn directament una part no només del nostre benestar sinó del de les generacions futures.
