Les coses de la xarxa van i vénen i, a vegades, t'arriben coses de fa mitja dècada que no havies vist i que cobren una actualitat sorprenent. Acabo de veure un fragment de l'APM emès el 15 de desembre de 2009. En el rànquing setmanal de bestieses televisives recollides fent zàping d'ací d'allà, aquell APM reproduïa una trucada en directe d'una senyora al programa Catalunya Opina, presentat per Carlos Fuentes, de Canal Català. Al plató hi havia, convidat, un dels principals (i més intel·ligents) ideòlegs de la CUP, el jove molinenc Albert Botran. Em permetran que transcrigui un tros de la intervenció telefònica de la senyora en qüestió, tot i que res no és comparable a sentir-ne la locució, tan viscuda i visceral: "Aquest senyor Botran que digui a la gent que ell és un comunista! Que digui a la gent que, si manessin, els hi prendrien moltes coses! I aquestos independentistes que ho diguin, que són comunistes! Que digui la veritat, que la gent, quan el vegin, potser l'esgarraparan!" Botran procura treure-hi ferro i reconeix, amb una veu suau, que sí que n'és de comunista, i que no passi ànsia, que no li prendrà pas res, a la bona dona, ni a ella ni a ningú. Però això només exaspera la senyora: "Que se'n vagi cap allà a aquells puestos... com se'n diu?, aquells puestos de comunistes però aquí no, hooome, aquí comunisme no! Els catalans hem treballat i hem suat per tenir lo nostro! I lo nostro és nostro i no ens ho prendrà ningú, i menos els comunistes!".

No em sabria imaginar un altre tall televisiu que il·lustrés millor l'efecte que ha provocat en bona part de la classe política i mediàtica i a la veïna del quart segona el resultat de les eleccions de diumenge. Bé, el resultat a Barcelona i a Madrid, principalment. A Girona, les coses es mantenen si fa o no fa de la mateixa manera perquè això, ens ho mirem com ens ho mirem, és un oasi i som prou civilitzats per anar donant, per torns, la clau del consistori ara a un grup polític, ara a un altre, de manera que tothom estigui content. Un cop esgotat el nadalisme i fracassat completament qualsevol intent de prorrogar-lo, li ha tocat la tanda a Convergèn?cia i Unió. Quan s'acabi aquesta legisla?tu?ra i Puigdemont-l'únic candidat capaç i amb carisma que CiU ha presentat en trenta-cinc anys a Girona- plegui, li tocarà a ERC, i així anar fent. Bé, anar fent amb límits: no entra dins cap travessa que ni el PP ni Ciutadans arribin a tenir mai no només l'alcaldia sinó, ni tan sols, cap regidoria gironina.

Però a Barcelona i a Madrid, les coses han anat diferent. "Que vénen els comunistes!", s'exclamen uns i altres, disposats a fer pactes impossibles, antinaturals, gairebé im?morals, per evitar que els ajuntaments de les dues ciutats més importants d'Espanya arribin a fer pudor de sofre. A més d'un li deu haver vingut al cap la imatge d'Ada Colau o de Manuela Carmena requisant xalets i segones residències als burgesos de les res?pectives ciutats, entrant a les esglésies a cremar retaules i a fondre campanes i tubs d'orgue per fer munició, nacionalitzant les vaques brunetes del Pirineu i socialitzant els mitjans de producció de la SEAT de tal ma?ne?ra que els seus treballadors no alienin mai més el fruit del seu treball per enriquir un patró demoníac. Tot plegat fa petar de riure.

La senyora esverada que trucava a la tele?visió pot estar ben tranquil·la. De comunista, per aquestes latituds, ja no en queda ni un. Hi ha gent molt gran que diu haver-ne vist algun, encara, quan el dictador pul·?lu?la?va. No era cap comunista amb plaça definitiva, però. Només algun interí a l'espera d'una revolució proletària que no ha acabat d'arribar mai i que ben aviat va veure que li sortia més a compte d'opositar a places de "pijoprogre" o, directament, de zelós neòfit conservador.

Un discurs prudentment amanit amb al?gun toc de terminologia marxista pot ser que doni algun rèdit electoral, encara, a algun partit que necessiti desesperadament singularitzar-se en un panorama polític que, siguem francs, permet fer poques cabrioles a l'hora de marcar un perfil propi. Ben analitzat, continuar plantejant els problemes socials apel·lant a nocions tan extra?va?gants com la "lluita de classes" em temo que més aviat fa perdre vots. Els partits que (encara) demanen el vot "dels treballadors" perden molts més vots que no pas en guanyen. I, mentrestant, s'estalvien la feinada que suposaria començar a rumiar coses elementals com ara quin estatut s'ha de donar a l'autònom, aquesta peça híbrida del mercat laboral que és alhora empresari i treballador.

Això que alguns en diuen "l'esquerra radical" té tant de comunista com Napoleó de franciscà. Persones com Ada Colau o Manuela Carmena faran molt bona feina, n'estic convençut, en els respectius ajuntaments (tant en un cas com en l'altre, no els costarà gens superar els seus antecessors...) i potser aconseguiran imprimir un segell diferent en la gestió de la cosa pública. Però no gaire res més. Faran emprenyar aquests i faran contents aquells. De la mateixa manera que fins ara estaven emprenyats aquells i contents aquests. Tot canvia perquè res no canviï.