Aquests dies es parla molt de guanyadors i perdedors, dos substantius antònims sobre el paper del diccionari que, no obstant això, adquireixen molts matisos a la vida real. El 24-M ens ha deixat molts tipus de guanyadors i perdedors arreu. N'hi ha que han guanyat en el sentit etimològic del terme. D'aquests (cada vegada n'hi ha menys) en tenim a Girona i para de comptar. D'altres, tot i obtenir la victòria, encara se l'han de guanyar, perquè la vida és plena de paradoxes i oxímorons (en cas contrari seria molt avorrida). És el cas d'Ada Colau, per exemple, que ha protagonitzat un miracle electoral es miri per on es miri, però que està condemnada a reivindicar-se perquè allò que li han atorgat les urnes molts li ho negaran (i això va per llarg, que ningú no s'enganyi).

Altres han guanyat però han per??dut. Mirin, si no, cap a Madrid, on l'esperit lliure, egocèntric i reconcentradament liberal d'Esperanza Aguirre ha dilapidat en quin?ze dies una carrera política tan llarga com discutible. Altres han perdut però han guanyat. Continuïn mirant cap a Madrid, on Manuela Carmena ha obtingut un altre resultat electoral paranormal més propi de les pel·lícules de l'Spielberg i en Lucas que del món dels vius.

Fins al 24-M la teoria establia que costa saber perdre: admetre derrotes no agrada a ningú, siguin justes o no, siguin més o menys merescudes, i quan arriben sempre es busquen culpables, excuses i justificacions inversemblants. Després del 24-M, la pràctica ens confirma que guanyar també pot ser dolorós. Des de fa quatre dies sabem que vèncer pot provocar mals de cap d'intensitat elevada. I no cal recórrer als oracles per gosar afirmar que la ingesta d'iboprufens, paracetamols i altres drogues legals anirà en augment entre vençuts i vencedors. Benvinguts a la nova po?lítica.