Fa dos anys vaig escriure que la mateixa elit econòmica i política que ens havia portat a la crisi, fent un mal irreparable al país, pretenia treure'ns-en. Impossible, vaig dir llavors, les maneres de veure l'economia, la societat i el món els impedeix la tasca. A principis de mes vaig mostrar un fenomen que explicava parcialment aquesta incapacitat. Explicava que la histèresi entre el treball i el creixement de l'economia es deu al fet que l'economia ja no necessita els treballadors que va deixar aturats, en necessita uns altres amb més preparació tecnològica, més actitud pel treball i, si cal, amb més empatia pel que fan. Aquesta setmana constatem com la macroeconomia mundial no sap resoldre l'embut en què es troba i l'única cosa que saben fer els directors econòmics dels bancs centrals és emetre més deute i més deute... fins quan?

Estem perduts i ens cal passar a l'acció per trobar noves vies per a una economia que ja no sap resoldre els problemes que té la societat. Fa 100 anys, una crisi semblant va portar el món a camins de violència i guerra total. Allò es va resoldre a partir dels anys 50 amb més impostos, que es va canviar a partir dels anys 80 per més endeutament. L'empobriment actual del món no es pot resoldre de la mateixa manera. La histèresi del treball-creixement ens indica també que, a més de necessitar treballadors diferents, caldrà també directius amb idees noves i activitats inexistents, molta imaginació per crear treball. Per tant, és urgent un canvi generacional en la direcció de la societat, des dels dirigents sindicals, als patronals, als polítics que fa 40 anys que encara hi són, o als dirigents de grans empreses. A mi em fa la mateixa urticària quan sento en Duran, en Mas, en Rajoy, la Marina Geli... que l'Alierta de Telefònica, en González de BBVA, en Fainé de CaixaBank, o l'Oliu del Banc de Sabadell. Si no marxen, se'ls ha de fer fora, i això ho han de fer les noves generacions.

Resoldre una economia que serà en gran part digital, deixar d'endeutar-se per resoldre problemes, inventar una economia que serà col·laborativa, muntar la transferència de l'economia dual entre la primera competitiva i la segona subsidiada... ho ha de fer una altra mena de dirigents, una espècie d'individus que ?sàpi?guen explicar les raons per les quals passen les coses, com ens en sortirem i l'estra?tègia que caldrà fer. Aquesta gent hi és, es?tà formada i és jove, només cal que li ?obrim la porta i li deixem pas. Un gran empresari ha dit aquests dies a Sitges que caldrà augmentar els impostos, mostrant que ha entès la lliçó.

És clar que aquí ningú vol moure's de la cadira, que ningú vol renunciar a cap privilegi i és evident que això no pot continuar. Les eleccions de diumenge passat van ser un petit terratrèmol que indica per on aniran les coses: o et mous o et fem fora de la cadira.

Els moviments alternatius ja fa temps que van començar a Catalunya i a poc a poc s'han anat introduint, primer en els ajuntaments i ara ja a les altres administracions de tot l'Estat. La connexió dels moviments que sorgeixen de la protesta per les retallades i el procés sobiranista s'alimenten per la mateixa flama: una economia que no pot crear treball i que no pot ajudar adequadament els que han caigut del món laboral i un pressupost català clarament insuficient per mantenir un mínim d'estat del benestar.

Tingueu tots clar que la flama no s'apagarà i per tant ambdós moviments, el de la protesta i alternativa política, i el del procés independentista no afluixaran, qui sap si s'anul·laran o sumaran: és qüestió que l'esquerra alternativa vegi que part del seu problema prové de l'actitud del Govern espanyol en perjudicar Catalunya permanentment. Ho veurem les properes setmanes.

Per tant, l'arribada d'Ada Colau pot ser un revulsiu que permeti regenerar la societat a tots els nivells i cal ser vista des d'aquest aspecte. Veurem si sap i pot gestionar adequadament la ciutat de Barcelona, si no l'empobreix més que no pas l'enriqueix, si no foragita els inversors en un moment que vénen en tromba, però el que és segur que ja ha fet és engegar la maquinària del canvi generacional arreu. Hi ha algun exemple semblant d'èxit, com l'alcalde de Milà o el de Grenoble, encara que la situació de pobresa aquí és més punyent.

Per això, en lloc de veure l'arribada de la Colau a Barcelona com un problema jo la veig com una oportunitat de canvi i també una ocasió per fer veure als alternatius que el diner no surt de terra, no se'n fabrica més quan es necessita, que l'endeutament té un límit molt proper, que la millor virtut és la despesa ajustada, que la senzillesa, el treball, l'honestedat, la humilitat i l'austeritat són valors a recuperar, encara que a algun d'ells no els agradi.

Faríem bé de pensar com constituïm un nou partit de centre català amb les restes de CiU, les catalanistes del PSC i amb les liberals d'ERC per renovar la política catalana.

A tot això encara hi haurem d'afegir la destrossa que patirà el PP en totes les eleccions que vindran, per la qual cosa els temps es presenten interessants. L'Ada ha posat la clau, ara falta que contingui la seva llengua.