Gran Bretanya sotmetrà a referèndum la seva pertinença a la Unió Europea. Era una promesa electoral de Cameron, que l'ha ajudat a guanyar les eleccions amb amplitud, i ara ha estat un dels anuncis del tradicional discurs al Parlament amb què la reina d'Anglaterra es converteix en portaveu del seu govern per a la legislatura. Els laboristes s'hi apunten. No fa gaire aquest referèndum era el cavall de batalla de la minoria ultranacionalista, i ara és un afer de consens. Ben mirat, és d'una lògica inapel·lable: si els escocesos tenen dret a decidir si continuen formant part del Regne Unit, per quina raó els britànics no haurien de decidir si continuen formant part de la Unió Europea? Al capdavall, Escòcia i Anglaterra formen part del mateix reialme des de fa tres segles, mentre que l'adhesió britànica a la llavors anomenada Comunitat Europea (CE) data del 1973. Admetre que els escocesos són dipositaris de sobirania nacional en un grau suficient per decidir la seva independència és molt més revolucionari que constatar el fet, indiscutit, que els estats membres de la UE són sobirans i lliures d'estripar el carnet de soci quan els sembli. Per tant, el referèndum entra en la més plena de les normalitats un cop es constata el malestar (mal-estar) britànic respecte de la Unió, igual que es va constatar el malestar escocès respecte del Regne Unit. També es constata un malestar català respecte de l'estat espanyol, però aquest és un altre univers amb una altra història.
Quan només els ultranacionalistes britànics exigien el referèndum, s'entenia que la seva convocatòria tindria per objecte aconseguir la separació. Però ara que tothom s'hi apunta, l'equivalència no és tan clara. I encara menys si pensem que Cameron va convocar el referèndum d'Escòcia, reclamat pels separatistes, amb la intenció que guanyés l'unionisme. I se'n va sortir.
Ara anuncia el referèndum europeu, però no diu que vulgui marxar de la Unió. De fet, el seu propòsit és anar porta per porta a exigir als socis europeus grans contrapartides a canvi de defensar el vot unionista. "Doneu-me arguments", és el missatge, que en realitat significa: "doneu-me privilegis". Si Berlín, París i Brussel·les hi accepten, l'endemà s'obrirà la veda de les reclamacions, de Polònia a Portugal. Per tant, d'entrada li diuen que no.
El referèndum ha estat promès per a algun moment entre ara mateix i la finalització del 2017: dos anys i mig que donen de si per a moltes negociacions. Però també perquè l'Europa continental es prepari per a una Unió sense Londres. Més petita però més compacta. I germànica.
